Això és, exactament, el que li ha passat al meu durant l’última sessió en la qual m’enquimerava a adoptar personatges històrics tot i saber que són productes de la paranoia. En un moment de la conversa, abandonà la butaca i se m’acostà fins que li sentí l’alè, que tenia fragàncies de Don Simón Gran Reserva. Abaixà la veu mentre deixava el bloc sobre el tamboret del piano i, apuntant-me amb el BIC de punta fina, em confessà: «És hora que ho sàpiga». Sospirà profundament mirant al sostre, d’on penjava un llum de bronze, i continuà: «El seu problema és una minúcia si el comparem amb el que tinc jo». Em va intrigar. Què volia dir aquell que considerava la meua taula de salvació? Segurament m’endevinà el pensament i m’amollà: «Ací on em veu, estic imbuït de representar la tomba de l’apòstol Santiago, el sepulcre del Cid i el mausoleu dels Reis Catòlics». Allò em va sorprendre i, en efecte, pensí que el meu assumpte era una banalitat davant de la multiplicitat exhibida pel psiquiatre. En realitat, em sentia alleujat (n’hi ha que estan més grillats que jo!!). Em tocava a mi, doncs, oferir-li ajuda. Tenia la cara a un pam escàs de la meua, com si volguera practicar una transferència de personalitat per contacte físic. Vaig prendre-li el bolígraf. L’home es deixà fer. Després agafí el bloc i li vaig dir amb un to que creia professional: «¿Em pot dir per quins camins ha pogut arribar a les conclusions enumerades?». El doctor, durant uns instants, acotà el cap i tancà els ulls; després els posà en blanc i anà desgranant els inputs de l’inconscient. Segons crec, igual reculava en el temps a través d’analèpsies com barrejava situacions de present. Jo apuntava amb febril entusiasme les frases aparentment incoherents que emetia com si estiguera transit per l’emoció. Açò és el que poguí apuntar; els punts suspensius corresponen a termes que no vaig ser capaç de transcriure:
«¡La más antigua del mundo! Pleitesía y rendiciones… ¡Mucho! La que nos dimos. ¡Sé fuerte! La igualdad de todos los… Radial, radial, radial. Ave ave, ave. Todos del Madrid que representa la pa… Central, sí, Levante, no». Escocia nunca! …los meridianos son cosa mía: Greenwich en Canarias.»
Delirava en plena vigília. El sol de la vesprada estival s’estavellava contra la persiana graduada en aquell gabinet amb pretensions victorianes. Malgrat l’aire condicionat, el meu psiquiatre suava. Es calmà de sobte i s’adormí al divan on havia estat jo moments abans. Vaig llegir el bloc un parell de vegades en un intent de saber la metamorfosi del savi doctor. Era confús, indesxifrable per a una ment elemental com la meua. En un principi creguí que es referia al Sumer mesopotàmic o a l’Egipte de la primera dinastia. D’altra banda, no sabia si reclamava una serra radial per a tallar racions de pollastre o una correcció dels agrimensors històrics. El que més clar em quedà és que una prescripció ineludible obligava a ser seguidor del Central Madrid i enemic del Levante. Me’n va dir més, de coses, però ja he declarat la meua impotència per a captar tot el que va dir. Això sí, els envitricollats galimaties tingueren la virtut de consolar-me per osmosi: en efecte, n’hi havia d’altres que estaven més alienats que jo. El deixeble de Freud es quedà roncant en el confortable seient. Un filet de bava se li esgolava per la barbeta quan, sigil·losament, abandoní la consulta. Sobre la taula de l’espantada infermera deixí la corona imperial que el papa Pius VII es veié obligat a consagrar-me aquell gloriós dia a París. Així fou com vaig impedir que em desterraren a l’illa de Santa Elena.
