Grups polítics, empresarials, etc. envesteixen com els pobres bous destinats al sacrifici en l’arena de la Fiesta Nacional. Capots vermells folrats de groc, banderilles de foc i enganyadors és tot el que trobarem en el quilòmetre zero.
Ignore quan vaig pronosticar que el Corredor Mediterrani que reclama Catalunya i el País Valencià no es faria si l’execució depenia dels governs de l’Altiplà. Diré més: els governants espanyols serien capaços de fer un túnel que foradara els Alps des de les fonts del Roine fins a la plana del Po abans que afavorir els interessos dels nostres territoris.
Ara, però, la demanda se centra en l’infrafinançament que patim des de l’adveniment gloriós del primer Borbó.
Reflexione i medite en el silenci del meu cau a caramull de quadres, pinzells i cavallets. Les idees s’amuntonen i he de situar-les de la millor manera possible.
Primer: no cite Madrid perquè, des del punt de vista econòmic és, de facto, un paradís fiscal i, per tant, li sobren els recursos.
Segon: algú pensa que els representants polítics amb seu a Toledo, Sevilla, Mèrida, Valladolid o Saragossa, toleraran alguna minva del tros que mosseguen amb les mandíbules impàvides?
En fi, des de l’ingenuïsme optimista, augure un somriure condescendent i, com a molt, algun colpet a l’esquena (Rousseau deia que una llei injusta exigeix del damnificat una insurrecció justa). Ave, amic lector, un “levantino” et saluda (Ave és una salutació: no un ferrocarril ni una organització empresarial).
