Aquesta setmana he tingut bona cosa de sort. Dijous em van tocar les igualetes i amb el premi he adquirit un televisor de molts pams i d’alta definició. Però, la fortuna no s’ha limitat a fer coincidir el meu número amb del bombo. Ni pensar-ho. El tècnic que m’ha dut l’aparell super pla ha sigut tan amable que, en un tres i no res, l’ha sintonitzat automàticament. Com és natural, he hagut d’apuntar-me la referència de les cadenes que apareixien en la pantalla. I, en aquesta operació, ha sorgit la gran sorpresa: resulta que he trobat tres-centes o quatre-centes emissores (potser exagere una mica), on apareixien xamans de diversos credos que endevinaven el destí de persones necessitades de consol. –“¿Cree que mi hijo encontrarà trabajo pronto? Ya ha cumplido los cuarenta y todavía lo tengo en casa”– i coses semblants. Una mitja dotzena de canals llançaven les xarxes sobre els assumptes de l’ànima; algunes mantenien tertúlies que anaven del vermell cadmi al blau maó. En fi, tot un ventall de possibilitats lúdiques, informatives i culturals entre les quals en destacava una que em va fer plorar d’alegria. Quasi rebente de gust quan vaig guaitar el logotip: l’èxtasi em regalimava galtes avall com un riu de plaer inesgotable. El tècnic de la televisió em mirava sense entendre quines raons em produïen tanta felicitat. A qui dec la més gran emoció que contemplen els segles? TV Realmadrid! Si vull, puc veure l’equip del règim a tota hora. “Ah, la família”, com diria Marlon Brando amb la veu rogallosa de Don Vito Corleone.
I, no obstant això, el làudan futbolístic vingut des de la paquidèrmica capital, una pregunta penja del sostre metafòric: Com és que els valencians tenim el privilegi de veure i sentir mil canals en castellà i se’ns nega l’únic que ens fa sentir membres legítims d’una cultura digna? Que no deu ser per això?
