Aplicat ara i adés a la idea de recuperar un fragment crucial de la cultura valenciana és, com a mínim, reprovable.
De totes maneres, si tal com opinen el decret esmentat fóra una immersió lingüística, què? No ho ha fet el nacionalcatolicisme durant segles condemnant els valencians a romandre analfabets en la llengua del bressol?
El tan agredit decret sobre el trilingüisme per part del PP –al meu parer, ètic, equànime i estètic– ha tingut la virtut de desemmascarar, per enèsima vegada, la formació política del pardalot. Formació que, no fa molt de temps, es vantava de defensar els trets diferencials valencians. Què dic? El Partit Popular era l’únic que garantia les essències valencianes. Hipòcrites i emfàtics, proclamaven la seua valenciania de cartó, naturalment, en castellà. I eren capaços de divulgar el missatge després de deixar les cunetes de la història sembrades de trampes que residualitzaven la llengua pròpia. Enemics mortals d’idiomes i relats no castellans no han dubtat a provocar-los una lenta agonia amb accions eugenèsiques
.
I són eixos, PP i Ciudadanos, els que gosen invocar la llibertat que neguen als altres? Tanta urticària els produeix la innocència d’una llengua vilipendiada pels sequaços insensibles?
Si la normativa del Consell haguera promogut la supressió del valencià no haurien mogut un dit en favor d’aquesta llengua, encara que perjudicara el coneixement de l’anglès.
En fi, havent pres consciència de ser ionquis castellanodependents obligats, creiem tenir dret a un tractament de desintoxicació. La dignitat no es pot deixar en mans de qui no la valora.
PD: Alerta amb Susana Díaz que en l’assumpte que ens ocupa es posiciona en les mateixes coordenades que la senyora Bonig. Totes dues són seqüeles, tal vegada ignorants de ser-ho, del règim franquista. Els anys passe, però la ideologia es manté present en les mentalitats actuals.
