La companyia de les dones grosses i lletges

21 agost 2016 01:00h
Gaudeix de nou d'uns dels articles de Rosa Roig Celda, publicat el passat 14/08/2015 en La Veu.

El que explica Pepa Edo, a la seua tesi Dones i ciutat a la Barelona del segle XX, en parlar del context social de la primera generació d’escriptores catalanes contemporànies —finals del segle XIX, principis del XX—, serveix per descriure fil per randa el context social de totes les dones artistes —pintores, escultores, cantants, compositores —europees— ciutadanes d’una terra aparentment culta i civilitzada des dels temps dels grecs (ei, i les gregues?) —i valencianes— que naixen i/o viuen al País Valencià, que tant les ha oblidades. Apa, xica, reprenem el fil!
 
Afirma la professora Edo que eixe context social en el qual han de “crear” les artistes i, en definitiva, totes les dones de l’època “està marcat per la desigualtat política i educacional, per la subordinació femenina basada en el dret i la seua oberta discriminació laboral…” i mentre ella segueix donant-nos les pautes sobre quin era el model cultural i ideològic d’aleshores, nosaltres només hi veiem semblances amb situacions del segle XXI —ui! I per què? perquè “consolidava la divisió … l’esfera pública per a l’home, és a dir, la producció, la cultura i la política, i a les dones se les relegava a l’esfera domèstica-privada, a la llar, i la família, ja que la seua principal funció serà la de mare i esposa…”. Segles XIX, XX o XXI. I açò no s’acabà mai, ai mare!
 
Però elles, com nosaltres, necessiten escriure, cantar, pintar… i mostrar-ho, i viure-hi, i… Què passa quan les dones senten la necessitat de l’art? Què passa si algunes senten que “necessiten” l’art? En el segle XIX, en el XX o ara mateix. Les artistes, en Europa, o ací, són artistes que, seguint a Pepa Edo, “viuen i escriuen en un context social marcat per una forta misogínia” val i això què significa per a la vida d’aquelles-estes dones, i citem l’autora, novament, “ser una dona de lletres significava arriscar-se, i alhora, afirmar-se en contra de la norma establerta i, a més, servir d’exemple…”.
 
 
Com descriu a la perfecció Laura Freixas “Existeixen múltiples manifestacions … tant en la tradició literària catalana com en la castellana, que reflecteixen l’hostilitat contra les dones que escriuen, llegeixen, pretenen ser cultes o, senzillament, parlen … en aquest context el sol fet d’escriure —pintar, esculpir, cantar, compondre— significava un acte de compromís, un acte de rebel·lia, una transgressió contra aquella societat —contra totes les societats pensem nosaltres— que assignava un espai limitat per a elles”.  Una frontera que no havien de traspassar.
 
L’any 1980 Marguerite Yourcenar era elegida membre de l’Acadèmia Francesa, la primera dona en 350 anys. Explica Teófilo Sanz que alguns membres s’hi oposaren amb vehemència a la seua candidatura per ser dona. Levy Strauss “perquè no es canvien les regles de la tribu” i l’escriptor Albert Cohen que argumentava, si em permeteu la ironia, que una dona grossa i lletja, no podia tindre qualitat literària.
 
La dona grossa i lletja aprofità el discurs d’entrada a l’Acadèmia, retransmès per Eurovisió, amb l’assistència de més de 500 persones convidades i la presència del president de la República, per ironitzar sobre ser la primera, assegurant que el seu ego se sentia, i cite textualment el discurs, “aixoplugat, acompanyat per un grup invisible de dones que segurament haurien hagut de rebre abans que jo i ja fa anys aquest honor, fins al punt que estic a punt d’eclipsar-me i deixar passar les seues ombres”.
 
Imitem la Yourcenar, i deixem entrar les ombres de les dones que haurien d’haver passat per ací —enteneu-me bé— i eclipsem-nos!!!
 
Si voleu vore com entra l'escriptora envoltada de "talents masculins"
mireu el vídeo de la UNED

 

Dones de Frontera
Manola roig, il·lustradora i Rosa Roig, escriptora

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next