Açò només per ara.
I tantes hores
i tants llocs com hauríem de fer nostres
Francesc de P. Burguera, 1949
El 7 de juliol de 2012, presentàvem al Perelló el meu primer llibre de poesia, amb il·lustracions de la meua germana Manola Roig, en l’acte comptàvem amb la col·laboració de Paco Burguera ‘segurament l’últim acte públic en el qual participà’ i parlava jo de complicitats entre les paraules, els gestos, les accions, els records i les persones, que en són les protagonistes. Ell havia vingut perquè, explicava jo, “tots dos som suecans exiliats al Perelló durant una temporada de la nostra vida; ell deixà la literatura per la política i el periodisme, just el contrari del que he fet jo. Ens agrada la música, a ell sobretot la sarsuela, també la de Serrano…”.
Aquell dia de juliol Paco contà que havia publicat els seu primer opuscle de versos l’any 1949 a l’Editorial Torres, Ara que sóc ací i ens confessà “Desgraciadament, el llibret dels meus versos el vaig pedre, no sé com, però em quedava una pàgina on hi havia impresa una poesia”. Del versos que publicà Burguera només ha quedat una pàgina, i l’estrofa que reproduisc a l’inici de l’article. En la meua intervenció acabava afirmant que “quan escrivim reduïm els records a la seua essència, com quan buidem els armaris del que ja no necessitem … perquè sense el que hem sigut no podem ser el que som”. I part del que he sigut, és també a qui he conegut. I escriure sobre Paco, és trobar l’essència del seu record.
Dissabte 17 d’octubre de 2015 m’avisaren que Paco Burguera s’havia mort. Feia temps que no sabia res d’ell, ni ens escrivíem, ni preníem café per xarrar dels amics, presents i perduts, ni parlàvem de les sarsueles, les òperes, o de la mania d’escriure. Ma mare, de l’edat de Fuster i de Paco, mai acabà d’entendre la meua relació amb ells, i sempre m’explicava que quan eren jòvens, les xiques els veien com personatges refinats, cultes, arriscats —ben plantats— i molt excèntrics. La paraula exacta amb què els anomenava era “misántropos”, que ma mare i les amigues no usaven seguint l’entrada del diccionari, però definia amb una gran perspicàcia, quina era la distància entre els “lletrats valencianistes” i els pasqüeros de ma mare. Una distància que encara es manté.
En aquella intervenció de Burguera l’estiu de 2012, el periodista va seguir desvetllant complicitats amb amics comuns, i fets claus en la seua vida. Així ens contava on va nàixer el seu compromís cívic: “Ben aviat … Fuster em va donar a llegir un dels llibres de la seua, aleshores, incipient biblioteca: el Concepte doctrinal del valencianisme, de Joaquim Reig. De mi puc dir que la lectura d’aquell llibret, quan a penes tenía 15 anys, em va produir una mena d’inquietud i desfici, i com a conseqüència, em va despertar la curiositat. Va ser el començament de tota preocupació i el neguit pel futur del País Valencià, del meu poble, i que m’ha acompanyat al llarg de tots els meus darrers anys”.
L’any 1957, Carles Riba i Clementina Arderiu, visitaren València. Un viatge atrotinat en el qual Joan Fuster n’era l’amfitrió i Paco Burguera, el jove suecà que tenia cotxe per passejar la refinada parella. Fuster, fent broma amb Albert Manent d’aquella estada descriu la passejada usant:
mal estudiades,
en l’aljamia
e parleria
dels de Sueca
I en un fragment s’explica així:
portà’ns Burguera,
un suecà
que versos fa
i un ‘seat’ té
Què hauria passat si els dos amics no hagueren deixat la poesia per la política, o l’agitació? No ho sé, però m’agrada recordar-los, amics, jóvens, poetes, amb inquietud, curiositat, bon humor, i fina ironia. Quatre plomes úniques dins d’un cotxe modest, les del polemista, el mestre, la poeta i el jove esperançat que versos fa i un seat té. Perquè entre el jove “misàntrop” i el del seat, s’inscriu la història de Paco i la nostra.
