25N: entre les tristes cabòries i les virolades pintures

“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”

Divulgamat

El 19 d’octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir la celebració mundial del 25 de novembre, com a Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les dones, una data assenyalada l’any 1981, en Bogotà, per les participants en el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe. Però, què o a qui es recordava eixe 25 de novembre? Es recordava un acte de terrorisme d’estat en forma de violència de gènere, però també l’esperança que les pitjors situacions poden redreçar-se. La celebració té el seu origen en el brutal assassinat de Minerva, Patria i Maria Teresa, que s’oposaren al dictador Rafael Trujillo. Les Mirabal, tres germanes joves i compromeses amb la llibertat i la justícia, perseguides, empresonades i, definitivament, assassinades, pels sicaris de Trujillo el 25 de novembre de 1960 quan tornaven de visitar els seus marits, empresonats per la dictadura. I el dictador i els sicaris i els còmplices van disfressar d’accident la mort a bastonades de les joves, i la mentida encengué una reacció que acabà amb el dictador en un any.

_{Germanes Mirabal}

Però, hui també és el dia de les catalinetes, la festa de Santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes. Una versió “sagrada” d’aquella Hipàtia a qui els poderosos cristians mataren per desobedient, i per no voler-se batejar, i per defensar la raó, contra la fe. Círil, sant i patriarca d’Alexandria, “doctor de l’església, pilar de la fe”, sospitava d’ aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de cristians “fanàtics” la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església. Més dictadors, i més sicaris.

_{Santa Catalina. Francisco de Zurbarán. (Hc. 1635-40 / Óleo sobre lienzo / 179×102 cm)
Propiedad: Colección Masaveu}

No obstant això, els poderosos cristians, decidiren quedar-se el model de la dona desafiant i convertir-la en verge i després en martir i batejar-la, sense escrúpols. Més violència d’estat en forma d’usurpació d’identitat, de robatori i manipulació d’un relat de vida. Ni morta la deixaren descansar. I s’inventaren un martiri amb miracle, per a la santa: una roda plena de punxes que, no obstant, no la va ni tocar. I per acabar la festa, algú trobà el cos incorrupte d’una jove en la muntanya del Sinaí i li van adjudicar un nou cos, però incorrupte, a qui ja tenia una nou nom i una nova vida més d’acord amb les seues lleis.

I aquelles despulles, convertides en relíquies, que ocultaven una cruel història de manipulació i crueldat, van ser transportades a Europa, pels croats. I la nova Hipàtia-Caterina acabà convertida en una santa popular, lligada als contes de les filoses i a l’auxili per la mort sobtada —com la Bella dorment—. I per eixa raó, imagine, hui, 25 de novembre, les criatures en Sueca, ignorants de tanta maldat, mengen rotllets d’anis, que tenen la forma de la roda del martiri de la santa, i canten —beneïda ignorància— una peça popular partidària del “palo” per a les xiquetes desobedients: Les catalinetes mengen culleretes, els catalinots, mengen cullerots,/Clots, clots/Santa Catalina, ora pro nobis, santa Filomena, miserere nobis/ Sant Antoni dels porquets, als xiquets uns dinerets/ I a les xiques una surra / p’a que vagen a costura.

_{Manola roig, il·lustradora}

Mª Àngels Anglada va traduir uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 a una ciutat persa, i educat a Costantinoble, que contenen el lament de les dones del seu temps, però que serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, però sobretot, per a descriure el que moltíssimes de les lleis i dels actes dels hòmens, poderosos o no tant, fan per nosaltres.

Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,
dèbils xiques, ens ha tocat.
Ells tenen companys, amb els quals
bescanvien les penes amb paraules confiades,
es lliuren a jocs que els conforten
i enmig dels carrers passegen mirant virolades pintures;
nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la llum,
ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries

Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan els hòmens poderosos, o del que no fan, o no diuen o no escriuen, acaba formant part de l’estadística que va carregant-se de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que tenien dret, o que sabien que algú molt poderós i influent els havia dit que tenien dret, o que pensaven que obtindrien el perdó, o que intuïen que entendrien les seues raons, o que pensaven que podrien traure’n profit, o que pensaven que algú ho havia de fer perquè sí, perquè amb eixa llengua algú l’ha de fer callar, o perquè què s’ha pensat esta que té dret a tot….

Resultat, un llistat inacabat, inacabable, imcomplet, esfereidor de dones mortes, sense cap guerra declarada— o se n’ha declarat una i no ho hem sabut vore—; però també el patiment, amagat, de tantíssimes dones consumides en tristes cabòries, com fa 1500 anys. I el 25 de novembre, serà un recordatori per a la desesperança, la resignació, un avís per a que seguim amb la revisió dels papers que ens assignen, però també una jornada per a la reivindicació i el moment de mirar cap al futur amb esperit de lluita. Perquè nosaltres volem veure la llum, mentre juguem a jocs que ens conforten i passegem entre virolades pintures, allunyades de tan tristes cabòries.

Ací podeu vore la història de les Mirabal

>