No sabia que existien les ombres amb nom propi fins que un dimarts qualsevol, una companya de treball va despertar la meua vanitat. Tu que eres escriptora -em preguntà- em pots explicar què vol dir quan una expressió es repetix molt?. Jo, escriptora, bé mira, no sé…en poesia, en microrelats la repetició té una intenció…però..I la meua companya s’explicava, i, en una novel·la?. I l’escriptora intentava defensar el gremi, mira depén, igual passa com en la música i va lligat a un personatge…La conversa anava interesant-nos més i s’aproximava a la confidència. Ara preguntava jo, es tracta d’una traducció?, perquè les traduccions solen tindre errors…i finalment, la meua companya, que em confessa la seua preocupació.
Mira, no, és que estic llegint 50 sombras de Grey, perquè me l’ha deixada la meua cunyada i més que fixar-me en la trama, m’obsessiona que repetisquen una i mil vegades la mateixa expressió “fruncir el ceño”, tant m’obsessiona que m’he arribat a anotar les repeticions. Aleshores m’explicà de què anava la novel·la. Que sí, Rosa, que la llig tot Cristo, és una relació de submissió i masoquisme, consentit, entre una dona jove i un home ric, ben plantat i madur. I en eixe precís instant vaig caure en el compte que es tractava del llibre del qual parlava la notícia de premsa que havia llegit la vespra, i que m’havia fet pensar en la imbecil·litat humana: una jove havia mort a mans del seu amant per imitar els jocs sexuals de 50 ombres de Grey. Una mort provocada per les 123 bastonades que la dona havia rebut del seu l’amant. Amant???
Què tinc jo contra la pornografia, o contra l’erotisme? Què tinc jo contra l’exhibició, o l’evocació d’actes sexuals? Què tinc contra el desig? Res, estic a favor del sexe, adult, consentit, tendre, sincer, amb llum, sense pecats… Què tinc contra els nous gèneres literaris, com les fanfiction, que es troben en l’origen de la novel·la? Res, estic a favor de la recreació, la intertextualitat, el joc, la creació en xarxa…. Què tinc contra les novel·les eròtiques? Res, m’agraden per exemple Els quaderns d’en Marc i us els recomane, perquè com diuen els crítics es tracta d’”Una ‘història sorprenentment vibrant i ben escrita, on no manca la tendresa, i on hi caben totes les fantasies eròtiques imaginables’ i que les males llengües han atribuit a l’escriptor català Manuel de Pedrolo. Un llibre on “el sexe, lluny de ser un tabú o una repressió, és una festa contínua i inacabable”; un llibre que parla, d’una manera específica, de la condició sexual de la dona, o més ben dit, ‘de la condició de la dona com a criatura sexual, amb una voluntat i unes necessitats pròpies’
Ara bé, estic en contra de la mala literatura a perquè sempre provoca víctimes. Algunes són fictícies com Madame Bovary, que perd la raó i la vida per les novel·les amoroses, o com el Quixot, que perd la raó per les novel·les de cavalleries. Però d’altres són reals, com la jove la farien morir perquè va pensar que 123 bastonades del punter de fusta que la farien ser més feliç, perquè va pensar, o algú li va fer pensar, que la seua sexualitat necessitava la violència que descrivia aquella escriptora que repeteix les paraules, com l’amant de la jove va repetir les bastonades, per pura imbecil·litat.