Com en el Simposi, les persones assistents podiem dir la nostra, i l’organització, prenia nota del que déiem, em vaig animar a dir la meua. Vaig fer dues propostes. La primera demanava visió de gènere en la promoció del llibre i la lectura i qui crega que no tinc raó, que llija a Laura Freixas. També demanava eixa visibilització de les dones i un nou tractament per als clàssics en els currículums d’història de la literatura: l’Espill de Jaume Roig, s’ha de re-explicar i el Vita Cristhi, de Sor Isabel de Villena, o els “affairs” de Carmesina i Tirant…els clàssics necessiten mirades violeta si volem que el nostre alumnat de secundària puga aprendre dels clàssics, per a construir un futur menys sexista.
Si penseu que exagere, torneu a Laura Freixas, “Hace poco, el blog Ayuda al Estudiante de EL PAÍS difundía un estudio de la Universidad de Valencia con una conclusión desoladora: de todos los nombres de científicos, artistas, escritores… que mencionan los manuales de la ESO, solo el 7,5% son femeninos, con el agravante de que cuanto más contemporánea es la época tratada, menos mujeres aparecen (http://blogs.elpais.com/ayuda-al-estudiante/2013/05/escritoras-silenciadas-en-clase-de-litaratura.html). Al presentar como natural (ni siquiera se comenta) ese extraño panorama de una historia, una ciencia, un arte, una literatura,… de hombres solos, los libros de texto nos enseñan a seguir invisibilizando a las mujeres: la profecía se autocumple.”
L’altra proposta, estava relacionada en demanar que els llibres no desapareguen de les llibreries, perquè —exclamava horroritzada— com és possible que no es puga trobar una edició de la Matèria de Bretanya, de Carmelina Sànchez-Cutillas, autora valenciana que s’hauria d’incloure en el currículum de batxillerat? I sobre el fet de la mort dels llibres vaig recordar què vaig viure en abril de l’any passat, quan em dirigia a la Fira del llibre de València, a 27,º al sol, i vestida de primavera a presentar amb Manola Roig, el llibre que ens acabava de publicar El Petit Editor, La dona que es rigué de Talleyrand, i la benvolguda Isabel Robles ens va fer el favor de dir alguna cosa sobre nosaltres.
Volia comprar un llibre de poesia. Buscava. Mirava. Vaig passar d’un llibreria a una altra, gran, menuda, especialitzada, de vell. Buscava poesia, en castellà, d’una dona, però editat el 1999. En algunes de les llibrerires em miraven espantades: segur que vol un llibre de 1999?. En d’altres botigues em prenenien per dement, 1999? Lumen? Totes, però, coincidien, descatalogat. Des de quan passa açò? Cony!!! Quan s’ha convertit la literatura en literatura de consum, de temporada, com la roba! En quin moment la poesia, el teatre, la narrativa desapareix i mor de dijous a dijous, i sense que es reposen existències? No sé com podré llegir la poesia de Cristina Peri-Rossi que publica l’editorial Lumen quan jo tenia 13 anys i no llegia poesia. No sé qui decideix que determinades lectures no les puc fer de major o quan em done la santíssima gana.
Vivim en l’era digital però algú, no sé qui -Europa, la Troika, el Sumsumcorda, la mare que m’ha parit…-entrebanca les lectures que vull fer en el moment en què necessite fer-les. Tinc diners, sé llegir, visc en un país civilitzat i estic batejada, però no puc accedir a un llibre, perquè els llibres que encara no he llegit i no són moda, ja han mort i descansen en pau, just on dormen les dones que han fet poesia. Prop de l’infern, per a ser cremades, o premsades, pecadores sense entrada al paradís.
Ara els llibres moren un mes després de ser publicats, així ho expliquen a l’article que em va horroritzar “las novelas que no se venden mueren tres veces“. Duran menos de un mes en librerías; deambulan a precio de saldo; y, luego, sufren un nuevo ‘efecto Fahrenheit’: acaban recicladas como un tetrabrik
