Rus, la corda i les donuetes

“No sigues tan mentecato,
que això són cuentos de dona”
Bernat i Baldoví, ( 1809-1864 )

Fa temps que nosaltres —vull dir, Manola i jo— ens dediquem als “cuentos de dones”, amb els nostres dibuixos i els nostres textos. Primer, només des del blog http://vidapervida.blogspot.com, després des de les pàgines dels llibres. Va ser així com les nostres donuetes, passaren de ser 2.0 a ser paper imprés per El Petit Editor, de David Vid, i nasqué La dona que es rigué de Talleyrand. Aquell recull de narracions breus va acollir uns personatges provocadors, desvergonyits, de llengua desfermada i , sempre, disposades a dir l’última i no deixar-se enganyar. Dones nuetes de prejudicis que són com nosaltres, però diferents, més lliures i poderoses; dones que totes tenim al nostre interior i que algun dia l’alliberarem.

Les donuetes seguixen l’actualitat política i un bon dia van entropessar amb Alfonso Rus, imputat ara en el cas Taula que investiga la corrupció en el PP, però un senyor poderós, l’amo de l’univers que anava de Xàtiva a València, aleshores. Un senyor que es va permetre insultar les persones discapacitades que protestaren perquè s’havia fet una obra nova, sense tindre en compte que el carrer ha de ser accesible per a totes i tots els ciutadans: també per als que es desplacen en cadira de rodes. Quan Rus era com Superman, i Rajoy el volia, i ho declarava en veu alta i clara, un grup de persones discapacitades protestaven per les obres que s’inauguraven en el riu Clariano, d’Ontinyent, i l’aleshores president de la diputació i alcalde de Xàtiva, els aconsellava usar cordes per baixar i pujar.

Una gran resposta, per a un gran polític? Nosaltres pensàvem que no, i per això li vam dedicar a Alfonso —disculpa pel tracte tan familiar— una donueta del nostre recull de contes, que li vam dedicar al succés i al seu protagonista. I després la ficció, es convertí en realitat. Coses de la màgia? No! Coses de la Guàrdia Civil!

Llegiu el que diu la nostra donueta i sabreu quina relació existix entre ella, Rus i una corda.

Perfil

No sóc com les altres, però, ni jo ni ningú. M’ensenyarem de menuda a ser valenta i afrontar la vida de cara, i puc afirmar que la cadira de rodes no m’ho ha impedit mai. Sóc generosa, perquè sempre he sentit a prop meu amor, respecte i comprensió cap a mi, les meues diferències i les meues limitacions. Tinc un únic defecte, bé en tinc dos realment, una memòria fotogràfica i una tendència a la imprudència. Vehement, impetuosa, irreflexiva.

He aprés a sobreviure, amb les meues rodes i les meues manies, com la resta de gent: dia a dia, ferida a ferida, bac a bac. No suporte la compasió ni les mirades de llàstima. Sé que sóc limitada, però qui no ho és? La meua vida és difícil, però qui pot assegurar que sempre serà feliç? No és la mort el nostre destí? No és la fama efímera? I la glòria, si te’n toca dura un minut? No heu sentit sempre a dir que si no vols que sàpiguen el que fas, no ho has de fer?

Puc assegurar-vos que no sóc venjativa ni rencorosa, però sóc humana, amb rodes, però humana. Per eixa raó vaig reaccionar com ho vaig fer aquell dia en què el polític, que havia insultat un grup de persones amb cadires de rodes que no podien baixar unes escales, vingué a parar a sota dels meus peus. El destí? Un regal dels déus? Una casualitat única i irrepetible? La prova que les dites orientals són certes: seu que veuràs passar el cadàver del teu enemic per davant? Chi lo sa!

Aquell polític de llengua llarga, i baixa estatura, va caure en un dels nombrosos forats que inunden la ciutat, i estava sol. Auxili! Auxili! Tira’m la corda!, cridava mentre gesticulava amb desesperació. Des de la meua posició priviliegiada i mentre el mirava fixament, amb posat innocent, vaig fer un gest i m’acostí els dits a les orelles. Arrepleguí la corda que m’ajudava a véncer obstacles i vaig seguir el meu camí. Somreia, mentre sentia com em maleïa el polític des del forat:
—Mala puta! que vingues! Tu coixa i sorda i jo de merda fins el coll!