Encarna Sant Celoni, el cor de la quimera i les dones estimades

1 març 2016 01:00h
Dijous 3 de març de 2016 d’enguany és un dia de festa perquè assistirem a un "donatge", merescut, incontestable, emocionant. Coneixem la dona i compartim jocs amb l’escriptora. Si l’Associació d’escriptors —i esperem que ben prompte d’escriptores— en llengua catalana concedeix la Lletra Lila a Encarna, ens sumem al "donatge", com diria ella. I que no s’ature la iniciativa perquè la invisibilització de les escriptores, i més en concret de les escriptores en llengua catalana, i molt més en concret, de les escriptores en llengua catalana nascudes al País Valencià, s’ha d’acabar. I de passada de les il·lustradores, cantants, actrius, compositores, pintores, fotógtafes…i artistes en majúscula i minúscula.
 
Estic per començar a demanar discriminació positiva, sense vergonya, perquè com explica d’una forma incontestable Montserrat Palau a, Dones, històries literàries i cànon “Les històries de la literatura, com és el cas de la catalana, han estat i són en molts casos un llarg inventari d’autors. De tant en tant, i en les més completes, hi apareixen algunes autores: les trobairitzs, Isabel de Villena, Estefania de Requesens o Pilar Maspons, fins a arribar als noms indiscutibles de Caterina Albert i Mercè Rodoreda.” i ben poca cosa més. I no entrem en els currículums escolars, ni en els Plans de foment de la lectura a centres i biblioteques.
 
D’entre les diverses obres de l’autora fa poc hem estat a la llibreria La Rossa, de Benimaclet, una llibreria especialitzada en literatura feta per dones, presentant Al cor la quimereta, i volem compartir amb vosaltres la presentació que vam fer del llibre d’Encarna Sant Celoni. Com a "donatge"!
 
No me’l digueu, amic, el mot no dit:
guaitant de vostres ulls per les clivelles
deixeu-me’l recercar dins vostre pit
tal com dins ell lenta amistat l’ha escrit

He triat per començar els versos de Clementina Arderiu, una de les veus més destacades, i oblidades, de la lírica escrita en català en el segle XX. Una veu que aconseguia transformar la força personal i el rigor artístic en un cant senzill. Com ho aconsegueix l’autora de Al cor, la quimereta: força, rigor i senzillesa, en una novel·la, que com explica Abelard Saragossà, filòleg valencià, “és…extraordinària per tres raons: perquè recupera una part de la història valenciana, perquè dignifica la vida de les dones i perquè conté un llenguatge realment admirable.”

Per completar la primera aproximació a l’obra d’Encarna Sant Celoni, només he d’afegir un component, el compromís —inel·ludible, vital, omnipresent— amb les dones i la seua manera d’estar en el món. Una característica que resseguim en cadascuna de els obres de l’escriptora de Tavernes de la Valldigna, veïna de València i treballadora de la paraula, per professió i per vocació. Perquè treballa de traductora-correctora a la Generalitat Valenciana i és autora de quatre llibres de poesia, tres de narrativa curta i tres novel·les, tot afegint-hi algunes traduccions. I que, a més a més, si no vaig errada, acumula un nombre important de premis literaris: el Vila d'Alaquàs, el Ciutat de Cullera, el Joanot Martorell de Gandia, el 25 d'abril de la Vila de Benissa, o el Vila de Puçol.
 
 
S’escau, per iniciar-nos en el món de Gertudris, la mare, la veïna anònima i conformada d’un poble agrícola valencià entre el1940-1960, que es converterix en protagonista d’una novel·la, citar una altra poeta, Cristina Peri Rossi, la uruguaya, que ha construït una de les obres poètiques més sòlides de la literatura llatinoamericana del segle XX, i que ens avisa: “Las mujeres, són palabras de una lengua antigua y olvidada”. Perquè és això el que trobarem, dones i paraules, entre les pàgines de Al cor, la quimereta, una novel·la finalista del Premi ciutat de Torrent 2002, un llibre fruit d'emocions contingudes, i també de l'amor a una mare i del compromís amb una llengua. Una “joia per a la llengua, un treball de recuperació, de fixació, d’aprofundiment en la llengua popular valenciana, un treball de paremiologia que l’autora ha portat a terme al Ilarg de divuit anys” . Com l’ha qualificada Lluïsa Julià, investigadora de la literatura moderna i contemporànea.

Puc afirmar, com a lectora atenta i entusiasta del monòleg de Gertudris, que és això, exactament el que aconsegueix Encarna Sant Celoni amb les paraules d’una llengua antiga i oblidada:  retornar-nos les dones que hem perdut: la mare, la iaia, l’amiga…i ho fa com es fan estes coses en literatura, convertint una mentira en una veritat. Una Encarna vestida de Virginia Woolf, podria enunciar les paraules següents, extretes d’Una habitació pròpia, peça cabdal de l’autora anglesa per a les dones i per a la literatura contemporànea: “ Dels meus llavis en brollaran mentides, però potser amb aquestes mentides s’hi barrejaran veritats; a vosaltres se us encomana la faena de destriar la veritat i de decidir si n’hi ha alguna part que valga la pena de ser conservada.”

I acabe, contestant que sí, que l’exercici de “pagar un deute vital” el de la novel·lista amb sa mare, convertint la veu narrativa en un monòleg interior, paga la pena ser conservat, perquè d’entre les seues mentires, han aflorat les nostres veritats. La veritat de les xiquetes malcregudes, rabudes i atrotinades; la veritat del pesar, i de l’ai al cor, i les baralles entre germanes; i la resignació i la valentia de morir en casa, i morir dignament; i la veritat del món de les dones que treballaven en casa de sol a sol, en la botiga, ajudant les altres i cosint, i malparlant les unes de les altres, també, mentre les faenes de les dones invisibles també es convertien en veritat narrada, i per eixa raó, en veritat universal: la veritat de cosir, sargir, eixumorar, plegar, alçar, espolsar o emblanquinar. I la veritat contundent de l’escriptora que escriu per sanar-se, per retrobar-se i per perdonar-se.
 
 
Afirma ella que escriure sobre qui estimes i ha mort no és gens fàcil. Però és que l’escriptora que ens acompanya esta nit sempre escriu sobre coses de les quals no és fàcil parlar, com l’amor o la mort, els grans temes de la literatura. I escriu com a purificació, catarsi, expiació i repte perquè la culpabilitat ha aparegut lligada a la mort. I en crear el monòleg interior, s’ha transportat a un espai creatiu on tot està permés, un exercici transversal, intens i punyent en el qual, amb les mans obertes toquem el nostre interior. Electritzant, corprenedor, tendre, guaridor. Tu convertida en ella. Un “ ella” difícil, com difícil és la relació entre una mare i una filla. I al final el reconeixement “quanta raó tenia ma mare”, em deia ma mare que jo diria. I quanta raó tenia! Però les filles necessitem temps per entendre.
 
Ara sí, acabe. La reconciliació íntima i personal, la veritat de la mentida d’Encarna Sant Celoni, s’ha convertit en un relat de vida universal, i, des del cor i a través de les paraules, ha convertit en memòria col·lectiva la vida de les dones que passen “de puntelletes” per la història. Les oblidades que filen cada segon del nostre temps. Com ja passà amb els personatges de la Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez Cutillas, “l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els fulls blancs”.I nosaltres agraïdes per retrobar-nos amb tantes dones estimades!
 

Dones de Frontera
Manola Roig, il·lustradora i Rosa Roig, escriptora

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next