Som nosaltres, ja, un parell?
Emili Dickinson
Ara bé, no obstant l’optimisme, i la rebel·lió, no podem viure de les nostres creacions, i, seguint amb Montserrat Roig, encara necessitem escapar-nos de la “marginació social” per no haver de justificar-nos “davant la societat literària”. I les nostres obres ni són tan conegudes com voldríem, ni —de moment— canvien el món. Ves a saber si perquè no tenen qualitat, o perquè el que fem és cosa de dones, o perquè la llengua que hem triat és de poca lectura…o perquè no som les artistes que ens pensem ser… o perquè els mecanismes necessaris per a què els i les artistes —i vull una gran llista i no només un o dos— visquen del seu treball i la seua vocació, no els veig…i…És igual, reprenc el fil. Tot i que no vivim del nostre art, afirme que és el que escrivim i pintem, dibuixem i fotografiem el que ens ha portat fins ací. Amb els nostres harmònics, amb les germanes poetes. I ens il·lusionem, ens arrossega el joc, ens entusiasma la creació, ens deceb el fracàs, la poca passió cultural, les crítiques inexistens, la poca assistència del públic, els pocs espais on mostrar-nos, exhibir-nos, les poques vendes, les poques plataformes artístiques, la poca difusió en els mitjans de comunicació de la cultura, la poca incidència que té el que diem, diuen, es diu des del món cultural i artístic. La poca projecció de la nostra veu. I, ai las, el dubte s’ensenyoreix del repte.
Les germanes mortes de Shakespeare, per Manola Roig, il·lustradora
Som bones? Mereixem seguir publicant? Ha pagat la pena tanta rebeldia, tant de treball? Mereixem que les nostres creacions, que hem fet des de trinxeres de dolor, plaer, complicitat, desfeta, derrota, lluita, engany i enginy es distribuesquen? Mereixem seguir “vives” literàriament? artisticament? Hauríem d’haver seguit el camí ocult de la Dickinson? Qui ho ha de dir? En un país carregat de manies, de llengua, de sexe, de tradició…sense un cos crític, sense plataformes de debat i discusió, sense espais per a l’assaig creatiu, qui marca qui mereix quedar-se? Qui decideix si mereixem seguir creant? L’índex de vendes? Les editorials que no volen-poden arriscar? Les llibreries que van a la moda del llibre-producte-efímer- que-s’ha-de renovar cada dijous? Les liquidacions de drets, al mateix 10% que li pagaven a Joan Fuster l’any 1962? Els estudis que determinen que els jurats literaris, formats majoritàriament per hòmens premien majoritàriament hòmens, amb percentatges que oscil·len entre un 0% i un 25% per al nostre sexe, són els que han de guiar la nostra pruïja creadora?
En esta ocasió deixarem que responga Roger Caillois, amb un breu fragment del llibre Piedras, que converteix la geologia, el mineral, en pura poesia “Ello no impide que un bloque de cobre parezca esbozo y ruina: incompleto y devastado. El proyecto abandonado, la obra arrasada se unen, se confunden en un volumen apenas identificable, pero donde se inscribe y se resume el destino entero del intento artístico: el fracaso al principio casi inevitable y, en caso de éxito y milagro, el deterioro final, más inevitable todavía.” I entre l’èxit i el fracàs, del projecte, de l’intent artístic, el volum harmònic. Nosaltres i les nostres germanes artistes. Un any més, mil anys més.