Mª Àngeles Cabré, Leer y escribir en femenino
El nostre compromís amb la visibilització de les dones en la cultura, la nostra pròpia presa de consciència com a artistes, ens va dur fa dos anys a començar un treball de recerca, no acadèmica sinó de divulgació.Tot començà amb una conferència en l’Espai Fuster, en Sueca. En aquella conferència multidisciplinar, Dones de frontera, ens acompanyaren una pianista i una soprano, les dones valencianes –les dones, en general– ens van captivar i ens esclataren literalment a les mans per la quantitat d’informació que vam recollir. Molt dispersa, i de vegades molt amagada. Trobàrem fins i tot, A Etelvina Ofélia Raga, una compositora valenciana que va dirigir per primera vegada la Banda Municipal de València, i recuperàrem de l’arxiu de l’IVM dues de les seus cançons que van interpretar, Núria Naval, soprano i Amparo Ferrís, pianista acompanyant.
Estem contentes perquè, pràcticament, en cada ciutat del País Valencià alguna dona ha escrit en algun moment de la nostra història; perquè el compromís de les escriptores valencianes amb el valencià és una realitat; perquè hem parlat amb Elena Aub una valenciana que passà per l’exil·li en Mèxic, una dona de 85 anys lúcida i vital; a Paca Aguirre una altra dona sensible i poderosa, i la seua poesia ens ha corprés; perquè hem descobert les poetes andalusines, i hem sabut que són la primera veu de dones en la Península que ens ha arribat escrita; perquè hem descobert que les escriptores valencianes són curioses i assagen més d’un gènere; perquè escriuen teatre des del segle XVIII; perquè algunes monges desobeiren déu i els confessors i no cremaren el que havien escrit; perquè n’hi ha autores actuals que escriuen en valencià i han venut més de 18.000, una, i més de 20.000 exemplars, una altra; perquè alguna de les que escriuen en castellà té més de vint milions de lectors; perquè el treball de les valencianes en el camp de l’assaig és importantíssim i massa desconegut; perquè han sigut dones que han estat premiades per la seua obra; perquè les les joves segueixen escrivint tot i les dificultats. Però sobretot, perquè hem sabut l’esperit d’una de les nostres avantpassades, Sor Beatriz Ruíz i Guill, de Guardamar, va assistir a la Batalla d’Almasa.
L’any 1975 es publicava un llibre que recuperava més de dues-centes autores dels segles XIV-XX, Les cinc branques:poesia femenina catalana en el pròleg les cinc persones que l’havien compilat explicaven “ Cal reconéixer, amb certa tristesa, que les Antologies de poesia publicades fins ara, no s’han demostrat generoses, ni amables, ni justes, amb la poesia femenina…A penes si trobem en llurs pàgines dos o tres noms femenins, sens dubte destacats, no pas els unics al nostre parer. A bon segur que l’anomalia no cal atribuir-la al fet d’haver-ne fet la tria d’autors d’autors masculins, sinó perquè molt producció femenina ha estat dispersada […] Quasi oculta, amagada.”
Afegiu al que s’explica sobre la poesia, la prosa i el teatre; ara penseu que han passat quaranta-un anys des que es denuncià aquella anomàlia i molta producció femenina continua dispersa, oculta, amagada, i entendreu per què estem expectants. Esperant.