Les dones de la tribu

10 desembre 2016 01:00h
Manola Roig, il·lustradora
Diria que es practica cada dia una cultura sense dones, perquè les dones no som tribu. Les dones som invisibles en l’art, i, en general, en qualsevol activitat pública que ens proposem practicar, per exemple, l’esport. Com diu Laura Freixas la nostra és la societat de la “igualtat políticament correcta”, la de la igualtat de boqueta,  del sí però no. A més a més, podem afegir per arrodonir l’espectacle, que, a les dones, quan no estem desaparegudes, se’ns usa com a excepció, per confirmar la regla, com a mostra. Perquè les dones no som tribu, no som clan, i no estem unides pels vincles culturals correctes. Els que marca el lider.
 
Les dades de la presència pública de les dones artistes, escriptores, periodistes, dramaturgues o directores d’orquestra, no poden palesar més clarament ni amb més contundència, qui és i qui no és tribu. També demostren empíricament i objectivament que “la cultura és desigual, i legitima i mostra com a natural la desigualtat. Encara que només siga per omisió”, i seguisc citant Laura Freixas, presidenta de CyM,  Asociación para la igualdad de género en la cultura.
 
Eixes dades demostren que la presència “pública” de les escriptores, es mou entre un 10% i un ridícul 20% per a tot l’Estat Espanyol. No penseu -ai!- que les dades nostrades mostren una societat on les persones, dones i hòmens, viuen en igualtat i creen en igualtat, unides per vincles i lligams no sexistes. No!! En una recent anàlisi publicada per l’Observatori Cultural de Gènere de Catalunya, sobre els resultats de 10 anys de premis literaris en català, s’hi destaca que els jurats estan formats de forma majoritària per hòmens -ai, la tribu!- i trobem xifres tan lamentables, tristes, irritants i previsibles, com les que destaque: el Premi de Narrativa Blai Bellver només l’han obtingut un 18% de dones; el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians un 23% i el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia un 20%.
 

Manola Roig, il·lustradora
 
La literatura ha de seguir l’impuls i la necessitat. Escriure és un fet que exigeix una gran vocació, temps i preparació. Però s’ha de treballar per la igualtat de gènere, perquè a hores d’ara hauríem de tindre clar que no es produeix per generació espontània, sinó que necessita l’execució de polítiques que l’afavorisquen. Així com també compromisos individuals i col·lectius per aconseguir una societat més justa i més feliç per a dones i hòmens, i no ens hi podem sostraure. Les dones artistes hem de començar a exigir el que ens correspon, és a dir, la meitat de tot, perquè com diu Angels Cabré hi ha una falsa idea sobre que la literatura –l’art, en general– feta per dones i és que només interessa les dones. La paraula de les dones, és la paraula de la meitat de la humanitat, i no la podem desplaçar fora de la tribu.
 
Vicenta Llorca, coordinadora de Silenciades, un magnífic llibre que s’acaba de presentar en Gandia en el XXé Homenatge a la Paraula que organitza el CEIC Alfons el Vell, ho explica en la introducció “ Des de temps immemmorials els prejudicis socials i la misogínia general han dificultat la trajectòria de les dones que han somiat amb desenvolupar les seus destresses intel·lectuals o artístiques. Són dones  a qui una societat incapaç de reconéixer els seus mèrits ha ocultat.”
 
Jo, de vegades tinc la sensació que hem aconseguit l’habitació pròpia que reclamà Virginia Woolf  per a les dones, i allí ens han deixat tancades, ocultes, silenciades. Perquè no tenim la clau del pany, la té el cap de la tribu. Amb habitació pròpia, però sense que ens deixen eixir. Sense que ens deixen ser tribu.


Dones de Frontera
Manola Roig, il·lustradora i Rosa Roig, escriptora
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next