Per a mi com a escriptora, escriure sobre les dones i la literatura és un exercici de presa de consciència, de recerca interior, però també, i sobretot —afirmaria— de denúncia, d’ocasió per al record, de reivindicació del passat i de formulació d’exigències per al futur. Per tant, un acte de compromís amb la visibilització de les dones en la cultura, acompanyada d’una revisió de com hem arribat fins ací, com a membres ocultes d’un canon artístic que ignora les obres d’art generades per la meitat dels membres de la societat. I aquesta invitació, que no és la primera i desitgem que no siga l’última, sempre ens planteja les mateixes preguntes, alhora que amplia el ventall de les nostres respostes. Per tant, benvingudes les oportunitats que se’ns brinden per prendre consciència de quina és la relació entre les dones i la literatura.
Fa temps que diem que les dones escriuen de tot. El que ignoràvem és que ho han fet des de sempre, que tot i les dures circumstàncies amb què han hagut de combatre, no han deixat de fer-ho mai, ni en cap lloc del planeta. En canvi, han sigut esborrades de la nostra memòria, no són els nostres referents, no coneixem la seua obra, ni el que han aportat al saber de la humanitat. El silenci, l’oblit ha caigut sobre elles i la seua desaparició del nostre imaginari col·lectiu contribueix és una mutilació, de la qual no ens podrem guarir si no invertim molts esforços personals i col·lectius en la reconstrucció. Perquè el silenci i l’oblit són intencionats. Ho explica a la perfecció la professora Ana López Navajas:
“Los mecanismos de encubrimiento y desautorización a los que son sometidas las mantienen ocultas. Sin embargo, no existe una historia sin mujeres. «Mutilada quedará cualquier visión del pasado que haga abstracción de la aportación femenina al desarrollo histórico» (Espigado). Así, ese ocultamiento resulta un activo instrumento para impedir que ese acervo de saber femenino forme parte de nuestra tradición cultural y esto representa una pérdida colectiva”.
Manola Roig, il·lustradora
Insistim, fa temps que les dones escriuen de tot, d’elles, del món, de la guerra, de les batalles, de l’amor, del dolor, de la maternitat, de la mort, del que temen, del que volen, del que desitgen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegírem: Ana Comneno ( Bizanci, segle XII), Safo (Lesbos, segle VII), Iaia de Cícico ( Roma, 100 aC), Duoda (segle IX, Comtessa de Barcelona), Àmat Alaziz (segle X) Hassanda Al-Tamini ( segle VIII) —poetes andalusines, segle — la Comtessa de Dia i les trobairitz, Cristine de Pisan (Venècia, s XIV) sor Isabel de Villena (València, segle XV), o Maria Beneyto (València, s. XX). Escriuen de tot i ho fan des de fa més de quatre mil anys, des que Enheduana, princesa i sacerdotessa, des de Mesopotàmia, rubricara el seu himne a Inanna i Ebih amb un “Sóc Enheduanna, la sacerdotessa de Nanna”, fet que començà la literatura d’autor, perquè el primer escriptor el nom i les circumstàncies del qual són conegudes, és una escriptora. Ho sabíeu? Doncs, jo pràcticament me n’acabe d’assabentar.
Fa uns quants anys escrivia Maria Mercé Marçal en la seua “Cançó de fer camí”,
Dins la pell de l’ona salada,
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Només hem de desfer el camí que ens han portat fins ací, on segons Laura Freixas, només publiquen un 20% d’escriptores i la seua presència en la premsa representa un 15%; on un 7,6% dels referents culturals i científics que apareixen en els llibres de text de l’ESO són dones, segons Ana López. Només tenim preguntes i una profunda admiració per les dones que ens han precedit, per la seua obra i la seua determinació. Manola i jo vam començar fa poc de temps a desfer el camí: ens trobarem dins la pell d’una artista, i buscarem les que eren com nosaltres, fa tres anys, érem dues “anomalies”, despertàvem a l’art, tard, des de la frontera, des del dolor i la refeta. Fa tres anys n’érem dues i ara ja en som més de mil.
