Els drets costen molt d'adquirir, però es poden perdre en un bufit

«ARTICLE XXV, secció 2
 
Ateses les limitacions naturals dels hòmens –un perill clar i present al benestar nacional quan no estan constrets per la curosa i constant supervisió d’una fembra ciutadana responsable–, tots els ciutadans dels Estats Units seran considerats legalment menors, malgrat l’edat cronològica que tinguen; tanmateix, però, seran tractats com a adults als tribunals si tenen dihuit anys d’edat o més.»
 
Així comença –amb els gèneres canviats per mi, és clar; sinó, sonaria increïble– la novel·la de Suzette Haden Elgin, Native Tongue [(“Llengua materna”), 1984; fragment versionat a partir de la traducció castellana], una realitat que viuen diàriament milions i milions de dones al món, com ara a Aràbia Saudita, on justament el proppassat dissabte 12 de desembre, en unes eleccions municipals qualssevol –no us deixeu enlluernar per la manipulació mediàtica de torn–, les dones pogueren votar i ser candidates per primera vegada. Un dret que, com tants d’altres, no-se-sap-quins ‘déus’ ginòfobs quan els interessa ens donen i quan els interessa ens lleven.
 
 
I ve al cas perquè hui s’estrena, per fi, al País Valencià, Suffragette –i no, ‘Sufragistas’, com l’han traduïda en espanyol, que té l’origen en un terme despectiu que féu servir un periodista anglés misogin amb la intenció de ridiculitzar-les–, dirigida per Sarah Gavron; una pel·lícula que transcorre entre 1900 i 1919, i que conta la història d’un grup d’activistes britàniques, les militants de la  WSPU (“Unió Social i Política de les Dones”), una organització nascuda el 1903 per a reivindicar com fos el dret al vot de les dones al Regne Unit, en contraposició amb el sector sufragista moderat, la NUWSS (“Unió Nacional de les  Societats per al Sufragi de les Dones”). Doncs bé, segons diuen diferents sinopsis del film, la major part d’aquestes dones no pertanyien a les classes altes, sinó que eren treballadores que, en veure que llurs protestes pacífiques no servien per a res, es radicalitzaren i passaren a la provocació i l’acció directa, disposades a perdre-ho tot per a aconseguir la igualtat: el treball, la casa, els fills... la vida. És la història de Maud (Carey Mulligan), una d’aquelles dones, i de la seua lluita per la dignitat humana. I també ve al cas perquè aquest diumenge hi ha unes eleccions generals, aquest colp, però, sense cap candidata... i fa de mal pensar que en ple segle XXI continuem veient una palla en els ulls dels altres i no la biga en els nostres. Què hi farem!
 
 
Suffragette, parla d’una revolució, la feminista. Segons el diccionari català-valencià-balear, una revolució és “un alçament encaminat a acomplir un canvi fonamental en l'organització política, en el govern o constitució d'un estat o d'una altra organització humana, a base de capgirar el sistema polític existent” [patriarcal i masclista]. Una revolució pacífica –tret d’anecdòtiques violències defensives–, adreçada a un(e)s receptor(e)s no parcials, almenys geogràficament, com sí que ho foren la francesa, la nord-americana o la russa, i, per tant, global, ja que afecta la meitat de la població humana; és a dir uns quatre mil milions de persones, si més no, en l’actualitat. Una revolució que pretenia i pretén quelcom tan simple com la igualtat per a tots els humans –incloses les humanes–, perquè no hi ha cap determinació biològica que transmeta actituds i comportaments ni que justifique la dominació d’un sexe sobre l’altre. Totes i tots sagnem si ens punxen.
 
 
Espere que les sales de cine s’òmpliguen de tants i tantes rebels i votants d’esquerres –i també, de centre i de dretes, no seré jo qui els impedisca anar-hi–, i que en prenguen nota, però de deveres i no perquè toca. Només un advertiment: mirar-ho tot amb ulleres lila enganxa i res no torna a ser igual mai més.
 
 
Quant a la pel·lícula, no sé si serà bona o dolenta –té bona pinta, diuen–, però l’aniré a veure, i segurament ho faré el mateix diumenge 20D: per descansar de tanta fal·làcia i malvestat, i després d’haver exercit al matí un dret que tant ens ha costat obtindre. Això sí, rebel com sóc i seguint l’exemple de les suffragette, com a mínim, i per a un Senat en vies d’extinció, el meu vot tindrà color lila.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat