Entre lletres va el joc

Paraules dites amb motiu del lliurament de la Lletra Lila de l'AELC. Octubre CCC, 3 de març de 2016
 
Totes les dones conceben idees,
però no totes conceben fills.
 L’ésser humà no és un arbre fruital
que només es conrea per la collita.
Emilia Pardo bazán
 
“Benaurat ets, lector, si no pertanys a aquest sexe, al qual hom priva de tots els béns en privar-lo de la llibertat”; al qual, a més, hom priva de quasi totes les facultats, sostraient-li el poder [...], a fi de procurar-li com a única felicitat, com a virtuts sobiranes i úniques, ignorar, fer l’imbècil i servir”, això escrivia Marie de Gournay en 1626, fa tres-cents noranta anys. Moltes coses han canviat des d’aleshores, per sort; si més no, en aquests paratges i en l’ofici d’escriure, que és el que ens ha citat hui ací. I així ho palesa la convocació i el lliurament, per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a proposta de la Junta del País Valencià, de la primera edició de la Lletra lila; una distinció rotundament i inequívocament feminista, tot i que encara no ha afegit una altra lletra, la E del plural femení, ni que siga en xicotiu, al seu nom. Tot arribarà, o no.

Moltes gràcies per pensar en mi, i a Bel Olid, pel parlament. Aprofite l’avinentesa per a agrair a Isabel Robles i Maria Fullana l’amistat i les paraules; a Mariló Berenguer i Nati Calleja, de la Universitat d’Alacant, la mirada i el record; a Sèrman Mànser, la música i la veu, i a totes i tots vosaltres, la compartició del moment. 

“¿Què és la Lletra lila?”, m’han estat preguntant aquests dies amistats i familiars. “No ho sé”, els anava contestant, “supose que algun tipus de donatge pel meu compromís literari envers una igualtat real entre dones i hòmens, sense submissió ni domini per part de ningú”. Una cosa en aparença bona, ¿no?...
 

Doncs bé, malgrat que el feminisme existeix des que existeix el masclisme –per bé que no en rebera el nom–, declarar-se feminista hui en dia continua estant mal vist en força ambients, us ho cregueu o no, incloent-hi molts baixos fons de les Belles Lletres. És una etiqueta que no queda bé i que es paga. És una tara; més encara, una llosa..., com dur un dogal al coll, segons on i com: una mena de lletra escarlata o lletra rosa –permeteu-me la plasenteria– que ens marca com a ‘no tan grates’ o pertanyents a un submón de bruixes i magues. I això, només per no fer amén amén als dictats que releguen les dones a ser simples floreres o mera comparsa; per demanar una igualtat real dels éssers humans –independentment del color, el sexe o l’opció sexual– que no siga lletra morta; per voler canviar d’una vegada per totes les regles del joc patriarcal. I ho fem, ho hem fet i ho farem, tres voltes rebels envers una societat que ens visibilitza o invisibilitza a l’albir del millor postor. Sororitat.

Fa quasi quaranta anys, al setembre de 1976, amb 17 anys acabats de complir, me n’aní a València, a estudiar, i la vida em canvià de dalt a baix: vaig començar a escriure en la llengua que parlava i a l’estiu de l’any següent em vaig creuar amb l’amor, i era una dona, i la meua poesia va passar del jo al tu –un tu vacil·lant, que un català de bolquerets mirava de perfilar, mentre la feminista en germen que en mi hi havia anava paint tant de canvi com podia.
 

Ara en tinc 56, i una de les meues més grans alegries, i el meu orgull, és haver-hi arribat escrivint en català i sent feminista; dues esdevinences que, durant massa temps, moltes i molts s’entestaren a dir-me que eren incompatibles: “Ara no toca”, “Ara no és el moment”, escoltava de l’una i l’altra banda; unes assercions l’al·legat de les quals, per cert, no vaig acceptar mai.

I, per acabar, dir-vos que, si és cert que ‘tothom veu la cosa segons la ullera que es posa’, massa estem tardant a canviar el color dels nostres vidres, amics i amigues. Però, enlerta!, perquè mirar-ho tot amb ulleres lila enganxa i res no torna a ser igual, començant pel llenguatge.

Va per tu aquesta Lletra lila, Gertrudis Verger i Verger, perquè el feminisme et tornà una filla i a mi em regalà una mare. Va per les que escriuen i per les que no escriuen. Per les persones que ens volem iguals. Quan ens en toquen una, ens toquen a totes. Ni una menys!
 
[...] i no, no odio els homes.
Això seria tan estúpid com,
no sé..., odiar l’oratge.
James Tiptree, Jr.
(de Les dones que els homes no veuen. Trad. Margarida Castells)
 

Discurs d'Encarna Sant-Celoni, Lletra Lila 2016

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat