«Déu, ja sé que ets un noi,
però, per favor, intenta ser just.»
Cita original i traducció extretes d’El diari lila de la Carlota, de Gemma Lienas. Pertanyen a un recull “de cartes que nens i nenes van escriure a Déu”
De tant en tant, de xicoteta, m’agradava jugar amb ninotets d’aquells de plàstic que representaven indis i vaquers, i en tenia un de preferit: un guerrer blau amb lligadura de plomes i armat amb arc i fletxes. Per això, no he tingut mai cap problema a regalar a les meues nebodes i nebots (4 i 2) figuretes –klickys– de Playmobil; procurant sempre, per descomptat, que hi haguera alguna ninoteta, i això per una raó molt simple: que jo sàpia, el gènere humà està compost per homes i dones, i, per consegüent, homes i dones componen també la societat…; no s’hi valen masculins genèrics. És a dir, que, des que el món és món, les dones han format part de la història al costat dels homes, i no només com a floreres.
Bé, com podeu suposar, sé perfectament que les figuretes de Playmobil no han destacat mai per ser igualitàries –ni les barbies i altres nines anorèctiques–, però, com que la gran majoria són barbameques, poden passar perfectament per andrògines i fer el paper que les criatures –i els adults– els obliguen a representar. També sé que el col·leccionable “LA AVENTURA DE LA HISTORIA” de Planeta de Agostini i Playmobil no és el primer anunci ni producte dirigit a públic infantil sexista i que, malauradament, no en serà l’últim –recorde el d’un monstre d’uns cereals que es dedicava a torturar nines, per exemple–; però assabentar-me de la seua existència ha sigut la gota que ha fet vessar el vas, almenys per a mi, perquè el dit col·leccionable, com podeu veure en la foto,
¿Com reaccionaran les xiquetes al no trobar models a imitar –referents– en el dit producte?… Doncs, pensant que la història no té res a veure amb elles perquè la història és cosa d’homes; ells la fan, i ells són els únics que hi canten i hi ballen.
¿Com reaccionaran els xiquets al no trobar ni una dona en el dit producte?… Ho veuran tan normal, perquè, malgrat els esforços de moltes persones per extirpar el masclisme de cada dia –a casa, a l’escola, al treball…–, a l’hora de la veritat la nostra societat té una mirada androcèntrica el reflex de la qual és que l’home és el centre del món i sempre, sempre, serà superior a qualsevol dona, i la imatge que de les dones dóna és que, per molt que estudiem, per molt que sàpiem, per molt que lluitem, i fins i tot per molt que manem, al final només serem recordades com el repòs del guerrer, del rei, del tennista, de l’astronauta, del científic, del pintor…, un simple annex per a perpetuar l’espècie i/o obtenir plaer.
No sé de qui és la responsabilitat final de tan gran cagada, si de Playmobil o de Planeta de Agostini: no m’importa; tan si volen com si no, ambdues en són responsables. Tampoc no sé si hi ha hagut mala voluntat o no –¡pitjor seria que no se n’hagueren adonat fins ara!… El que sé és que rectificar és de savis, diuen.
És cert que són empreses privades, però en anunciar-lo com a joc educatiu infantil, entren en terreny públic i, al meu entendre, TOTS I TOTES podem demanar-los explicacions, i exigir-los disculpes i que reparen l’error comés. Des que l’ésser humà existeix, la història l’han feta dones i homes; homes i dones de qualsevol classe social, de la més baixa a la més alta: hi ha reis i reines, soldats d’ambdós sexes, sacerdots d’ambdós sexes, esportistes d’ambdós sexes, comerciants, artistes, pastors, llauradors, revolucionaris…, fins i tot pallassos i pirates d’ambdós sexes. En fi, tot el que fa un home pot fer-ho una dona, amb ajuda de màquines o sense, perquè la ment humana no té sexe, ni el cor, ni el fetge…, com deia Charlotte Perkins Gilman.