Cercaves una flor
i trobares un fruit.
Cercaves una font
i trobares la mar.
Cercaves una dona
i trobares una ànima –
estàs decebut.
i trobares un fruit.
Cercaves una font
i trobares la mar.
Cercaves una dona
i trobares una ànima –
estàs decebut.
Edith Södergran
(versió d’E.S.V. a partir de la trad. francesa
de Carl Gustaf Bjurström et Lucie Albertini)
(versió d’E.S.V. a partir de la trad. francesa
de Carl Gustaf Bjurström et Lucie Albertini)
El proppassat 28 d’abril vaig publicar en aquest mateix mitjà un article titulat “La cara B d’una nit màgica o ‘Sempre ens quedarà el 8 de març”, en què parlava de l’evident i innegable discriminació que pateixen les músiques a l’hora d’actuar al País Valencià. Doncs bé, semblava que, amb la publicació arreu de les xarxes de la base de dades de creada per Fusa Activa, per donar difusió i fer visibles projectes musicals protagonitzats per dones cantants o instrumentistes, i grups de dones o paritaris, l’excusa que ‘no es compta amb les dones perquè no n’hi ha’, ja no tenia raó de ser; però es veu que els programadors –i les programadores– d‘esdeveniments musicals tenen molt poca memòria, pateixen d’androcentritis crònica o resulta que llurs paraules se les emporta el vent, perquè l’han tornada a espifiar –sí, encara que coste de creure i, per a més inri, torna a ser foc amic–, amb el “9 al 9”, a l’edifici Veles e Vents, amb… 0 dones. Que aquestes barbaritats les faça la dreta, s’entén, tot i que no s’ha d’admetre. Que les faça l’esquerra suposadament progre i descastada, ni s’entén ni es pot admetre… “De moliner mudaràs, però de lladre no escaparàs”, diu el refranyer, i pareix que és de veres.
El mateix podria dir-se de l’absència de les dones en general als mitjans, com bé critiquen campanyes com #OnSónLesDones, o articles com el de Maria Àngels Cabré “Més Roig i menys Llull”, i en particular de les escriptores, les quals, per cert, ja tenim ‘dia de’… Sí, demà, 17 d’octubre, és el Dia de les Escriptores, cosa que ens converteix en l’avantguarda de la resta de col·lectius femenins; car, que jo sàpia, cap altre no en té, de ‘dia de’, i em confesse, amb Maria-Mercè Marçal, «dividida al respecte». Bé, parlant seriosament, he de dir que no m’agraden ni m’han agradat mai els percentatges consensuats, els ‘dies de’, ni tampoc el santoral, posem per cas; però, “Quan cal, cal”, parafrasejant el títol d’una obra de Dalí, i ens n’hem d’aprofitar; perquè, com deia en el pròleg d’Eròtiques i despentinades, diades com aquestes serveixen, si més no, «per a omplir forats i tapar esquerdes; que, pel que es veu, i fora excepcions inevitables, ara com ara és al màxim a què podem aspirar la major part de [dones]. I gràcies». Ni que siga per mirar d’abolir, d’una vegada per totes, prerrogatives i privilegis sustentats en diferències fisiològiques sense sentit. No em cansaré de repetir-ho: el cervell no té sexe, ni tampoc el fetge, ni els ronyons, ni els lleus…, com afirmava fa més de cent anys Charlotte Perkins Gilman.
Dit açò, és una alegria celebrar que també demà, a les 19.00h –no sé si volent o no–, s’inaugura a l’Octubre CCC, l’exposició “Nosaltres les escriptores. Valencianes en el temps”, comissariada per Manola Roig i Rosa Roig, i oberta fins al 30 d’octubre. «Cherchez la femme» els van dir des de la Fundació pel Llibre i la Lectura, i això és el que elles van fer. Per tant, a partir d’ara, gràcies a aquestes dues incombustibles activistes suecanes, ningú no podrà tornar a dir que ‘és difícil tindre presents les que us dediqueu a l’ofici d’escriure perquè en sou ben poques’. No és així, «Haberlas, haylas», des de sempre i en qualsevol professió. Rosa i Manola han recollit 453 escriptores de totes les èpoques –que es diu de seguida–, i només al País Valencià. Escampeu-ho i feu-la córrer, que és itinerant.
I ara, per acabar, un regal que espere que us agrade. Hui per fi, huit anys després que s’enregistraren, tinc l’honor de compartir dos vídeos molt especials i únics, tant pel lloc on es van gravar com per les persones que els protagonitzaren: una crítica literària, Lluïsa Julià, i 18 poetes d’arreu dels territoris de parla catalana. Memòria històrica, vaja. Va ser el dia nou d’octubre de 2008, a La Cuina de l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, durant la presentació de la meua antologia ERÒTIQUES I DESPENTINADES. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona“, amb il·lustracions de Maria Montes. Us els dedique, a vosaltres i, sobretot, a les que ens falten –Anna Dodas, Maria-Mercè Marçal, Montse Anfruns, Montserrat Abelló…
Feliç ‘any de’, ‘mes de’, ‘setmana de’, ‘dia de’…, i també, ¿per què no?, ‘hora de’. L’hora de llegir, de cantar, de pensar, de jugar, d’enraonar, de riure, de ballar, d’escoltar, de contar, de mirar…
>
“Eròtiques i despentinades”. La taula – Encarna Sant-Celoni i Verger
“Eròtiques i despentinades”. La taula – Encarna Sant-Celoni i Verger
>
“Eròtiques i despentinades”. El recital – Encarna Sant-Celoni i Verger
