Mònica Oltra i l'ambició

21 setembre 2015 01:00h

“La Gioconda, aquella senyora el somriure de la qual s’entesten a qualificar d’enigmàtic, quan només és ximple…”

La frase que encapçala aquest article és un aforisme de Joan Fuster, un de tants que va eixir de la seua imaginació, recollida en el llibre Discordances. L'he recordat arran de les darreres aparicions per les TV's i ràdios de Madrid i les  declaracions de Mònica Oltra sobre la possibilitat d'anar a les eleccions junt a Podemos. Abans de continuar confesse que en les passades eleccions vaig votar Compromís, però ho vaig fer a l'estil Fuster com en el seu epitafi: Ací jau J.F. va morir com va viure, sense ganes. I és que tothom pensa que Oltra és una política intel·ligent, honesta, lúcida i altres qualificatius elogiosos, cosa que jo també pense o pensava. Bé, més o menys. Ara, donat el meu antic escepticisme, comence a dubtar i trobe que, sí, és una dona llesta, astuta, preparada; virtuts que podem amagar, crec, una gran ambició com la cara enigmàtica de la Gioconda, el retrat més famós de la història de la pintura, oculta quelcom més senzill: una curiositat creada entre els seus admiradors. Admiradors, dic, de Leonardo i Mònica. 

Tot i això, l'ambició no ha de ser negativa en ella mateixa, sempre que no vaja en contra dels desitjos de molta gent que l'ha votada amb il·lusió i esperança. A mi això dels egos desmesurats no m'agraden. No m'interessava en el seu moment el personalisme excessiu de Felipe González, el qual va passar de la clandestinitat franquista a entusiasta admirador de Pinochet, no sé sap si per inhalar gas natural o per fumar-se un dels havans que li regalava Fidel Castro.

Por consiguiente, ha esdevingut tot un fatxa. Enhorabona! Com tampoc m'agrada Pablo Iglesias quan es creu el redemptor únic de la política. Això i que la seua visió és purament madrilenya, visió que no ens convé als valencians. I no m'agrada tampoc que Mònica Oltra contemple com a objectiu final la política espanyola en la seua indissimulada ambició.

Dit açò, acabaré amb altre epitafi, el que va deixar Billy Wilder, per a alguns un déu, per  a mi un mestre:

“Sóc escriptor, però ningú no és perfecte”. Jo, com tampoc sóc perfecte, ni de bon tros, admet que puc estar equivocat.

De fet, m'agradaria estar equivocat.

next