Un terratrèmol de 7,7 en l’escala Facebook va provocar l’alarma mundial. Oh my god!, l’apocalipsi ha arribat, pensaren des de Bangkok a Benimodo, quan ahir per uns quants minuts la xarxa social va deixar incomunicats milions de persones arreu del món. I ara què hi farem? Haurem de parlar cara a cara, fins i tot amb el cunyat que ha vingut a casa a gorrejar una cervesa? Ja no ens importa res més, ni les eleccions de diumenge a Catalunya, ni la crisi humanitària dels refugiats sirians, ni l’idil·li ecumènic blanc i negre entre el papa Francesc i el president Barack Obama, ni l’allau tràgica dels pelegrins a La Meca, ni Rajoy dient bajanades sobre les nacionalitats i fent metàfores entre gots i plats com si fóra Blas i Epi. Ni, fins i tot, Belén Esteban aportant nivell teòric i ètic espanyol a la campanya contra la independència de Catalunya. Ja dic, per un minuts, hem tingut el cor en un ai! Com sobreviurem a la catàstrofe, hecatombe, calamitat cibernètica si la web de Mark Zuckerberg que ha estat inaccessible i ha mostrat un missatge d’error fatal es mantinguera en caiguda fatal durant una setmana? La conseqüència seria un caos estratosfèric i el dilema terrorífic: estem sotmesos a la tirania tecnològica i hauríem d’afegir-la a les velles alternatives que han torturat la humanitat durant segles com ara ‘Qui som, d’on venim i cap a on anem?’ o el suc de taronja perd les vitamines si no te’l beus immediatament? I és que mai no hem sabut respondre les grans qüestions filosòfiques, ni tant sols saber on has aparcat el cotxe en una nit de festa. En definitiva que som un no res, una poca merda si Facebook, Twitter o Instagram dirigeixen les nostres vides. I què podem fer? Jo recomane ballar el Don’t stop me now amb eixa gràcia que li posa el Miquel Iceta o fer una candidatura Junts pel Facebook. Com a idea no té preu. Bé, i trellat tampoc. Vostès disculpen.
