La casa del Trellat

26 octubre 2015 01:00h

El silenci es va fer present en la Casa del Trellat, a meitat camí entre el cel i l’infern, que ningú sabia on s’hi trobava ni per a què servia. Un individu d’aspecte indefinible, tirant a estrafolari i grotesc, caminava en direcció a la porta d’entrada. Una veu cavernosa, entre lúgubre i còmica alhora, tronava des del campanar, perquè la casa tenia campanar, no em pregunteu per què. Alguns enigmes cal que continuen així, essent enigmes.
 
-Redéu que has sigut dolent Gallent, perdoneu la rima fàcil. I com que has sigut tan... diguem-ne pervers, de cap te’n vas a l’infern.
 
Anaclet protestà:
-No pots enviar-me a l’infern.
I la veu, començant a cabrejar-se... per què no vaig a enviar-te a l’infern, tros de soca?
 
-Veges tu quina pregunta!... on creus que he viscut tota la vida jo...”veu que trona”?
 
I la veu es va quedar perplexa –com redimonis es pot quedar perplexa una veu?-. Quan va superar eixe estadi d’estupefacció i desconcert li amollà sense pietat:
 
-Doncs, t’enviaré al cel i menjaràs coquetes de mel.
Davant eixa amenaça diabètica, Anaclet digué:
 
-No pots enviar-me al cel.
I la veu, més emprenyada que Tarantino obligat a fer una comèdia d’amor, va soltar un crit esgarrifós:
 
 I araaaaa per què no puc enviar-te tampoc al cel!!!?
-Perquè mai no he sigut capaç d’imaginar-lo i perquè no crec en el més enllà, però malgrat això... em duré un parell de calçotets nets...
 
Açò està inspirat en una irònica història que Oscar Wilde va escriure en el seu llibre 'L'art de conversar', i m'ha servit per reflexionar sobre la contradictòria i en ocasions paradoxal, situació actual del nostre país, el Valencià vull dir. Durant vint anys hem patit i hem sobreviscut a les polítiques depredadores, incultes, ignorants, injustes, corruptes i ‘tutti quanti’ més del PP. L'infern està considerat un indret nociu, tenebrós i sinistre on hem subsistit molts de nosaltres. Probablement, per la influència de l'educació catòlica que hem rebut i encara impera, com s'encarrega de recordar-nos el Cardenal Cañizares. Les catàstrofes que ens assolaran si no resem per la unitat d'Espanya, un temor que Jesús ja tenia quan multiplicava 'The pans and The peixos', done el nom per a un grup d'ska i convertia l'aigua en vi amb Denominació d'Origen celestial. O si rebem a casa nostra  refugiats sirians, malvats terroristes que travessen la Mediterrània en luxoses pasteres i mitja Europa central botant tanques de filferro en una nova modalitat d'esport olímpic, els quals venen a destruir la civilització cristiana i a furtar-li eixa humil i discreta capa vermella de tres metres o el que mesure. No entenc de capes cardenalícies.
 
En la banda contrària tindríem el cel, el paradís d'eterna salvació, on els nostres infortunis electorals assolirien un estat de felicitat permanent representat per les coquetes de mel i una copeta de moscatell, una dolça estança on llegiríem les Estances de Riba, que diria Estellés, i els vint poemes d'amor de Pablo Neruda. És a dir, un espai idíl·lic, i de tan plaent i agradable, bastant improbable. Les dificultats econòmiques, la destrucció dels drets laborals, el retrocés en llibertats, les injustícies, les esgotadores negociacions, -per a mi innecessàries i prescindibles- per a establir una coalició entre Compromís i Podemos o una Agrupació d'Electors. La històrica desconfiança per les promeses progressistes que fa el PSOE quan està a l'oposició i que incompleix sistemàticament quan governa o l'absència d'una veu valenta i compromesa com la d'Ignacio Blanco (EUPV),  la qual tronava amb força i fermesa a Les Corts amb el seu crit botiflers!, em fan pensar que encara estem lluny de gaudir, no ja del cel o l'infern, que això ho deixe per a catòlics i altres espècies endèmiques. En tot cas, aspire o desitge, si més no, a iniciar un camí i un destí més modest, un full de ruta sostenible cap el futur. 
 
 
 
Si Marty McFly, en ‘Back to the future’, haguera aparcat o aterrat el seu DeLorean en una de les nostres places o carrers, tal volta hauria comprovat que molts dels avanços que imaginàvem com ara l'Autopista Aèria, metàfora del Corredor Mediterrani, no existeix. És una 'promesa' que els governs espanyols, tant se val del PP, PSOE o Podemos mai faran realitat. Unirien el País Valencià amb Catalunya econòmicament i social, i això els espanta. Els cordons automàtics de sabatilles, símil de la cohesió i vertebració social entre valencians, destrossades  per dècades de lluites estèrils pel nom del país, la senyera o la unitat de la llengua, necessiten encara de molta pedagogia. La roba  ajustada al cos i d'assecat ràpid, com al·legoria de l'adaptació immediata i productiva al nostre territori de les noves tecnologies, com el Silicon Valley californià,  exigeix inversió i investigació (I+D+I). Una Albufera Valley seria viable i/o possible?.

En el tema de les deixalles transformades en energia sí que podríem treure profit. Per exemple imaginem tots els informatius de Canal dels últims vint anys, els programes fem com Tómbola o Parle Vosté, calle vosté, el bronzejat permanent de Lluís Motes, les plurals tertúlies? polítiques amb presumptes periodistes de Madrid, la construcció dels PAI i camps de golf, destructors de les nostres costes i platges, l'aeroport de Castelló amb estàtua de Ripollés i tot,  l'himne cantat per Francisco, el trencadís del Palau de les Arts...
 
Amb tot això podríem generar energia suficient com per descobrir una galàxia molt molt llunyana i instal·lar un nou Paíx Valenciaxxx.
 
Conclusió, o no: “Viure ací a la Casa del Trellat que voldríem per al nostre país, no és ni cel ni infern, ni el paradís, ni les tenebres.  Potser a voltes apassionant, d'altres frustrant, però no passa res perquè inclou un viatge anual gratis al voltant del sol. I recordeu, per a eixe viatge no oblideu els calçotets nets  pel que puga passar.
 
  

 
next