Ateses les queixes rebudes a través de l’advocat de les persones sobre les quals tracta l’article d’opinió ‘Cas Sanz, decepció a dues bandes’, l’autor i LA VEU rectifiquen els paràgrafs que ens han assenyalat i demanen disculpes de forma pública”:
Abans d’escriure el que ve a continuació m’he passat una bona estona reflexionant si era adequat fer-ho perquè pot provocar polèmica, que no busque, i malentesos dolorosos que espere que no es produïsquen.
Ahir la Ciutat de la Justícia de València va viure un episodi entre surrealista i decebedor pel cas Vicente Sanz, exsecretari general del PP de València i de RTVV, on era jutjat per assetjament i abusos sexuals continuats a tres periodistes de l’ens públic. Sanz s’ha declarat culpable i d’eixa manera evitarà entrar a la presó i només haurà de pagar una multa de 15.660 € i una indemnització de 210.000 € a les víctimes, i li imposen una ordre d’allunyament de 500 metres durant 5 anys. Fins ací els fets. Quant als sentiments, el botxí Vicent Sanz és un personatge fastigós, repugnant i repulsiu i que no pot rebre més que el rebuig més absolut de tots i totes. Aquells que l’hem conegut sabem de les seues pràctiques prepotents i repressores. Era, i és supose, un sàtrapa i un dèspota, però no només en els abusos sexuals, també en els abusos laborals. De fet, les víctimes d’aquestos segons abusos són molt més nombroses i també humiliants. Les dones assetjades, sempre han tingut el nostre respecte i solidaritat per denunciar els fets que ens han avergonyit de manera deplorable per la baixesa moral i ètica com s’han produït.
Però quan la justícia no és més que una mercaderia en què fiscalia, defensa, perquè en definitiva això és el que ha succeït, un profund i recòndit sentiment de decepció t’aclapara. La primera sensació va ser d’estupefacció i incredulitat, però en una posterior consideració analitzes els personatges protagonistes, botxí i víctimes, i comences a entendre el que ha passat. I m’explicaré. Vicente Sanz actuava a la RTVV com si fos propietat seua. Era el secretari general, però exercia un control omnímode sobre coses, instal·lacions i persones. No es feia res sense el seu consentiment o vist i plau. Controlava compres, contractes i subministres, a més de ser el cap de personal. Era conegut a la casa com Vincenzo Santino, Il Padrino, això ho diu tot. L’única frustració que va tindre era que no podia despatxar els empleats que havien superat una oposició i no eren del seu grat, la llei no li ho permetia. Probablement l’única que no va infringir. Per a superar eixa frustració va ordir dues operacions, apartar i marginar a qui no li agradava i contractar a dit un fum de persones triades entre amics, familiars i militants del PP, en alguns casos es donaven les tres circumstàncies, als quals, a més a més, els hi donava càrrecs aparellats a millores econòmiques sense que importara gens ni mica la seua capacitació. Això explica també alguns dels deficients productes que fabricava RTVV, bàsicament, a Informatius.
Açò, malauradament, igualment vindria a donar arguments a aquells que pensen i escriuen que als treballadors de RTVV, a tots, tan sols els interessen els diners i per això signaren un ERO que els enviava a l’atur i a un negre futur en la professió. I això no és just, sobretot, per als qui patiren de debò els menyspreus, les arbitrarietats i injustícies del personatge, ara ja declarat delinqüent confés.
Finalitze demanant disculpes per si no he estat encertat en un tema tan delicat i una súplica, que no es tracte de veure, per favor, qualsevol tic masclista i amb una carta que un advocat li va enviar al seu oponent que tal volta il·lustre el tema:
“Lamente informar-lo que hi ha perill que els nostres clients arriben a un acord”
