Igualment sent fascinació per les pel·lícules de ciència-ficció, un gènere moltes voltes denigrat o considerat menor per part d’alguns crítics cinematogràfics. Tanmateix, moltes produccions emmarcades en eixa categoria podríem considerar-les de les millors del setè art -uff!, quina expressió més antiga- a banda d’haver-se avançat en el temps als descobriments posteriors que han fet els investigadors i inventors. Fem-ne un breu repàs d’algunes que han estat triades pels mateixos científics: 2001, una odissea de l’espai, El planeta dels simis, Star Wars, Blade Runner, Wall-E, Gattaca, A.I. Intel·ligència Artificial o Viatge al·lucinant (Phantastic voyage) de la qual vull parlar més concretament.
Aprenem ciència amb el cinema?
L’any 1966, el director Richard Fleischer va sorprendre amb aquesta pel·lícula que era pura ciència-ficció, gènere que ha anticipat com hem dit alguns dels descobriments, aplicacions i avanços tecnològics que ens envolten. Viatge al·lucinant amb Stephen Boyd, conegut com el brivall Mesala en l’èpica Ben-Hur; Donald Pleasence, altre brivall, l’enemic implacable de James Bond en Només es viu dues vegades i Raquel Welch, mite sexual dels 70 que debutà de la mà d’Elvis Presley i sempre se la recordarà lluint biquinis prehistòrics en Fa un milió d’anys, en són els protagonistes. Narra el fantàstic i imaginari viatge a través del corrent sanguini del cos humà amb un submarí microscòpic per a fer una complicada i arriscada operació. L’objectiu és salvar la vida precisament de l’inventor del nanoartefacte. Doncs bé, açò que semblava una utopia científica molt molt llunyana, està a prop d’aconseguir-se. O almenys, ja s’ha donat el primer pas. L’investigador Samuel Sánchez, Premi Fundació Princesa de Girona 2015, ja està dissenyant nanorobots que poden navegar pel cos humà, submarins microscòpics per a atacar cèl·lules cancerígenes. Una qüestió clau perquè pot ser selectiu i atacar només les cèl·lules malaltes per a realitzar el tractament. El científic explica en paraules quasi incomprensibles per a mi, però al·lucinants i seductores al mateix temps, com són aquestos vehicles diminuts, imperceptibles per a la vista humana, supose. Els més grans són com un bacteri o una cèl·lula cancerígena i els més petits de la grandària d’un virus. Segons afirma Samuel Sánchez, jo he de creure’l quasi cegament, els virus són 1.000 voltes més fins que el diàmetre d’un cabell. Impressionant… i al·lucinant, clar està. Açò no vindria a desmentir la creença o convicció que ciència i cinema se donen l’esquena, perquè hi ha un fum d’inexactituds i violacions de les més elementals lleis físiques i biològiques en nom de l’espectacle, però en altres casos, en canvi, Hollywood ha sabut preveure avanços científics en dedicar part de la producció cinematogràfica a la investigació.
Juli Verne, el pare de la ciència-ficció, va ser premonitori o visionari en les seues novel·les dels descobriments que cent anys després se feren realitat. Viatge al centre de la terra, De la Terra a la Lluna o Vint mil llegües de viatge submarí, de les quals s’han fet adaptacions cinematogràfiques mostren una extraordinària imaginació de l’escriptor francès. El film que m’ha donat la inspiració per a aquest article, Viatge al·lucinant (1966), no l’he tornat a veure, però ara hi ha una bona excusa per a fer-ho i comprovar si ha envellit o conserva les virtuts científiques i cinematogràfiques de la desbordant imaginació dels seus guionistes, Harry Kleiner, David Duncan Otto Klement i Jerome Bixby, 49 anys després.
