Caos i dret a decidir

10 novembre 2015 01:00h
Edward Lorenz, pare de la teoria del caos va encunyar el terme efecte papallona, pel qual l'aleteig constant d'una papallona a la Xina pot provocar canvis en l'atmosfera que acaben per desencadenar violents tornados o tsunamis  en llocs tan llunyans com l’estat de Texas o el golf de Mèxic.

Un principi físic sense autoria coneguda, aquest d'anar per casa, diu que “La velocitat a la qual bull la llet apuja des del fons del perol fins qualsevol punt de la vorera superior, és major que la velocitat a la qual la mà i el cervell humà poden combinar-se per a retirar la maleïda cassola del foc abans que la llet vesse pel damunt”. Veritat que us ha passat a sovint a la cuina de casa? D'acord, ja sé que direu que això era abans del microones, aparell que, com tothom sap, només aprofita per a escalfar el líquid blanquinós sense embrutar el fogó.
 
Amb aquestos dos efectes, el papallona i la llet escaladora, tal volta es puga explicar el Procés de la Declaració d'Independència de Catalunya. El constant aleteig s'ha produït durant els últims cinc anys en forma de resposta ciutadana massiva, culminat en la Via Catalana de l'últim onze de setembre. Eixe efecte ignorat i no entès ha arribat a Espanya com un tsunami que ha inundat tot el territori espanyol. El resultat és que el caos és més present a Madrid que no a Barcelona, a més que la llet s'ha vessat perquè han arribat tard per a solucionar-lo, en el supòsit que tingueren o tinguen la intenció de fer-ho.
 
El govern espanyol encapçalat per Mariano Rajoy l'ha ignorat ficant cara de plasma emmascarada amb allò del compliment de la Constitució Espanyola com a únic argument i la cantarella empipadora d'això del “desafío soberanista”. Feble argument front al fort desig del dret a decidir i el factor emocional de moltes persones. Una il·lusió i la certesa, ara sí, de tenir una atractiva oportunitat històrica que no es pot deixar passar. Un sentiment arrelat més enllà de qüestions econòmiques que això seria una altra cosa, d’almenys, dos milions  de catalans, que volen una desconnexió lliure, pacífica i democràtica. Arribats a eixe punt se'ls pot obligar a estar lligats a un lloc on se senten menyspreats i poc estimats?
 
En una parella, qualsevol dels dos membres, no tindria dret a la separació o el divorci en el cas de menyspreu, rutina quotidiana o perquè “Se nos rompió el amor” que cantava la Rocío Jurado? Tot i que crec que la causa no seria “de tanto usarlo / De tanto loco abrazo sin medida”. Més bé al contrari.
 
Però eixa fràgil resposta espanyola cal ampliar-la també als altres actors polítics. Pedro Sánchez i el PSOE donen suport incondicional i adhesió inquebrantable a Rajoy i el PP.  Acord entre nacionalistes espanyols. Pel que fa als Ciudadanos d'Albert Rivera no podíem esperar més que la síntesi del seu programa electoral: “Soy español, español, español”. Els actors secundaris Xavier Garcia Albiol, Inés Arrimadas i Miquel Iceta interpreten una pel·lícula de sèrie B, versió del film d'Alejandro Amenàbar Los otros en clau tragicòmica. Ells serien els tres nous servents que s'incorporen a la casa familiar i han d'aprendre una regla vital: la casa estarà sempre en penombra perquè els fills pateixen una estranya malaltia per la qual no poden rebre la llum del dia. Una metàfora de la foscor front a la democràcia.
 
Per a tots ells, amb l'afegitó d'Alfonso Guerra, la decisió del Parlament és un colp d'estat i el moment més crític de la democràcia espanyola perquè els catalans volen votar. En canvi, l'intent de colp d'estat de Tejero i Milans del Bosch, una simple anècdota. Tot açò plegat, el menyspreu i la ignorància, vindrien a fer realitat aquells famosos versos del poeta Antonio Machado:
 
"Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora"
 
I si peguem un colp d'ull a la premsa de Madrid la percepció no és molt diferent. En el cas de La Razón, l'ABC o El Mundo no és gens sorprenent. Però i El País? Des que arribà a la direcció Antonio Caño i la connivència amb la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria per a negociar el multimilionari deute del grup PRISA, el mitjà en altre temps referent de la premsa de qualitat i progressista ha pres una deriva, en aquest cas si és escaient la paraula, cada volta més en clau espanyolista i conservadora. Les TV's de Madrid omplin les seus tertúlies d'opinadors d'allò més variat, periodistes madrilenys conservadors quan no reaccionaris com els inefables Miguel Ángel Rodríguez, Paco Marhuenda i Eduardo Inda. Tots tres omnipresents als matins, vesprades i nits que penses... quan fan la seua feina, o és que l'aire de Madrid té més oxigen? O tal volta són, senzillament, superperiodistes? El punt de vista de Catalunya està copat pels representants de Ciudadanos, el PP, quasi testimonial a Catalunya i en alguna ocasió el PSC. La visió dels independentistes mai o quasi mai tenen presència o ressò. I sense vergonya ni rubor acusen TV3 de manipulació, fins i tot en TVE, el súmmum del cinisme.
 
No obstant això, les eleccions del passat 27 de setembre han donat un resultat insuficient en la meua opinió per a declarar la independència. Caldria una majoria més qualificada per a prendre una decisió d'aquesta transcendència. El Parlament s'hi troba dividit quasi al cinquanta per cent tal com va quedar palès dilluns passat en la solemne declaració sobiranista.
 
La solució, però, no és tan difícil i la més democràtica, convocar un referèndum on puguen votar els ciutadans. Una solució que ara per ara no s'albira en l'horitzó. I per altra banda Artur Mas, l'altre protagonista, no pot ser el primer President d'una hipotètica República Catalana, com Rajoy no hauria de ser ja president del govern espanyol. Tots dos i els seus partits, CDC i PP, estan inhabilitats perquè són els responsables de la corrupció i les retallades socials, laborals i de llibertats que ens han arruïnat, empobrit i avergonyit. A l'hora d'escriure desconec si Mas ha estat investit president, però totes les previsions apunten que la CUP no li donarà suport i per tant haurà d'esperar.
 
I ací és on es tanca el cercle viciós del caos, no confondre amb l'anarquia que és una forma d'organització social. Si la decisió és entre el caos o ells... vostès què triarien?
 
Des del País Valencià s'ho mirem amb distància i curiositat, enveja per part d'alguns i bel·ligerància per molts altres. En tot cas, temps al temps.


 
next