Tres dies de novembre

15 novembre 2015 01:00h

Aquesta setmana de novembre que encetem concentra tres dates en tres anys diferents que tenen una significativa importància en la meua vida. Això m’ha fet reflexionar sobre com es combinen els aspectes interns i externs, endògens i exògens, amb el resultat de tindre una certa influència en l’esdevenir de la teua existència.

Anem a pams, i per ordre cronològic. En primer lloc, vaig nàixer un 22 de novembre ja fa uns anys, tal volta massa anys. Era una època gris per a la història col·lectiva com a país. La dictadura tenia una presència quasi absoluta i alhora imperceptible en tot el que passava. El silenci entre còmplice i temorós ho abastava quasi tot. Una normalitat anòmala, en definitiva, No obstant això, però, en l'àmbit personal va ser molt feliç. La inconsciència del nou nat, supose. Com deia el mestre GilaYo nací a una edad muy temprana”. I era feliç perquè obria els meus observadors ulls de xiquet inquiet a tot el que m’envoltava i que m'envoltaria a partir d'aquell moment. Poc després, no sabria precisar a partir de quan, també vaig desenvolupar de manera modesta la capacitat de pensar. En aquestos tràgics dies en què se cometen actes de barbàrie per no pensar o per “pensar” de manera perversa, com els atemptats de París, però també aquells que se cometen a l'Iraq, Afganistan, Síria, Líbia o Palestina sense tant ressò mediàtic. Com si hi hagueren morts de primera i segona. I és que gran part de les calamitats humanes provocades per humans s'han perpetrat pel fet de no pensar. En el segle XIX, Fernando VII, l'antecessor rei borbó de l'actual Felipe VI, va acudir a la inauguració del curs acadèmic a la Universitat d'Alcalà d'Henares, on el rector va fer impúdica ostentació de no exercir aquesta facultat de l'ésser humà, finalitzant el seu discurs amb una sentència que marcaria per molts anys malauradament el “pensament espanyol”:
“Nada más lejos de nuestra intención, majestad, que la funesta manía de pensar”.

En una altra època de l'atac fanàtic contra la funesta mania de pensar, als Estats Units, la fosca etapa de la caça de bruixes de McCarthy on es perseguia de manera implacable tots el dissidents es va populartitzar un terme denigrant per a designar a qui pensa: egg-head, com una mena d'insult injuriós.


 
La Segona data de novembre que em deixà empenta va ser un altre 22 de novembre, però de l’any 1963. Jo em trobava al llit afectat per una grip de xiquet, que curàvem a la manera de l’època, a base de suar, llet ben calenta i “caldets” de pollastre. Però el que em va fer reviscolar de la malaltia, va ser una imatge de TV (en aquella època de mancances feia molt poc que hi havia un aparell a casa). Tallaren l’emissió, per a informar que el president Kennedy havia estat assassinat a Dallas. Com que era un xiquet d’un poble de l’Horta de València, el meu coneixement sobre el món exterior era pràcticament nul. L’assumpte el vaig guardar en la memòria. Anys més tard el vaig entendre. La influència nord-americana era i és molt rellevant.
 
 
La tercera data de novembre que va tenir un efecte colpidor sobre mi fou el 20 de novembre de 1975. El sanguinari dictador Francisco Franco, eixe que no volen condemnar els demòcrates del PP, va morir i acabà sepultat, Déu el tinga en la seua fondària,  sota una llosa de 20 tones al Valle de los Caídos. Aquesta mort em va produir dos efectes contradictoris: alegria i por. Tots dos alhora. He de dir que jo em trobava en El Pardo, fent la mili, la puta mili servint una pàtria que no estimava, ni eixa ni cap altra. El cas és que vaig ser un espectador privilegiat de l’agonia d’aquell general “baixet, gordito, i amb veu aflautada” que el feia especialment grotesc.  Veia passar totes les nits la comitiva encapçalada per aquell president de govern, Carlos Arias Navarro, també conegut com “Dumbo Arias”, per tenir unes orelles inadequadament grans i desapegades del seu rostre. Però, també vaig ser un protagonista “destacat” i involuntari en la mort del sàtrapa. A primers de novembre, la gravetat del malalt ja era quasi d’estat terminal, la tromboflevitis i totes les demés complicacions, feien pensar que era qüestió de dies el seu traspàs als inferns o la merda, escullen vostès què prefereixen. Així que abans de traslladar-lo a l’hospital La Paz, on finalment va morir, els militars i “el equipo médico habitual” dirigit pel  seu gendre, el marqués de Villaverde, varen improvisar al “Palacio de El Pardo” un quiròfan d’urgència. I va ser, com no podia ser d’una altra manera en una dictadura, amb nocturnitat i no sé si traïdoria. De matinada ens feren despertar a tots els que estàvem al quarter que s’hi trobava al costat del “Palacio”, el “Parque Central de Transmisiones”, amb l’ordre contundent de dur “cagant hòsties” una “bombeta” d'una cabassada  de vats per a salvar la vida del Caudillo por la gracia de Dios. “La mare que em va parir”, vaig pensar de manera interna per por a expressar-la en veu alta, és clar. Aquest paio em donarà pel cul fins l´últim moment. Afortunadament dies després, el 20N, ens deixà en pau d’una vegada obrint un període d'incertesa i esperança. Tot i que mort el gos, no s'acabà la ràbia, com encara podem comprovat per certes actituds de la dreta espanyola.
 

I aquestos són els tres dies de novembre que marcaren part de la meua vida. De moment, he sobreviscut a totes tres.


 
next