Decisions, certeses i dubtes

1 desembre 2015 01:00h
 
Segons el científic, neuropsicòleg o així, Benjamin Libet de la Universitat de Califòrnia, la ment pren decisions deu segons abans de ser-ne conscient. Si açò és cert, que no ho dubte ni gens ni mica, entre d’altres coses per la meua absoluta ignorància en el terreny científic, m’acabe de lliurar d’un pes pesant que m'oprimia. Fins ara pensava que moltes de les decisions que he pres en la meua vida n'eren equivocades, i un sentiment de negativitat m'assetjava. Però, heus ací, que no sóc jo el responsable, ho és la meua ment, la qual com si tingués autonomia, o millor encara independència, s’avança en deu segons a la decisió que hauria pres, aquesta sí, ben encertada. 
 
La revista Nature NeuroScience va publicar fa un temps un estudi d'allò més saberut on s'afirma de manera inqüestionable, científicament provat, que el cervell s'activa eixos deu segons abans que la persona trie conscientment. Fascinant, eixe joc mental.
 

 
I si eixa prova empírica la traslladem al camp de la política, de les eleccions més concretament, què passa? A l'hora de prendre la decisió sobre a quin partit o coalició dipositarem la papereta mitjançant la qual li donem la nostra confiança, en quin interval de temps s'activa la nostra decisió?  Haurien de ser més de deu segons, perquè en cas contrari la reflexió prèvia i necessària seria irrellevant. Pesen més les certeses o els dubtes? En el meu cas, que és l'únic que puc adduir, tinc certeses certes, valga la redundància, que ni PP ni Ciudadanos i en menor mesura el PSOE serien les meues opcions. Mai no han estat en el meu horitzó ideològic. Els dubtes, però, vénen per l'altre costat de l'espectre i per diverses raons. El 24 de maig passat es va evidenciar un canvi, una il·lusió que espere que es consolide i no em deceba. Fins ara m'han generat petites desconfiances i en altres casos perplexitat. Producte, probablement, del meu tradicional escepticisme i de les dificultats indubtables de governar amb els escassos recursos i herència enverinada que han deixat els anteriors gestors, per qualificar-los d'alguna manera. A vint dies de prendre eixa decisió hauré d'activar eixe mecanisme mental de què parla la revista científica. Durant molt de temps em passava com a l'actor  i humorista W.C. Fields: “Jo mai vote per algú, sempre vote en contra”, però heus ací, que ara no puc votar en contra, he de fer-ho a favor i no penedir-me després de la decisió. Tinc tres possibilitats Compromís-Podemos#éselmoment, Esquerra Unida-Unitat Popular o Ara País Valencià i vint dies per a decidir, el meu inalienable dret a decidir. De moment, l'única certesa i desig és la que tenia Benjamin Disraeli, escriptor i primer ministre  del Regne Unit al segle XIX, respecte de Gladstone un polític britànic coetani seu, tot i que Disraeli era el conservador i Gladstone el liberal. Canvieu Gladstone per Mariano Rajoy o Albert Rivera i ja està:

La diferència entre una desgràcia i una calamitat és la següent: Si Gladstone caiguera al Tàmesis seria una desgràcia. Però si algú el traguera del riu, això seria una calamitat”.
 
Entenent allò de caure al riu com una metàfora, és clar.


 
next