Joan Fuster alertava en el seu
‘Diccionari per a ociosos’: “
Atenció: tot pensament és un mal pensament”. Pensar, pensar és un exercici que practiquem poc. De vegades els pensaments més profunds són aquells que semblen més senzills. Tan senzills, que creiem haver-los ‘pensat’ nosaltres mateixos. Però no ens enganyem, tot allò que atribuïm a la nostra ‘extraordinària’ imaginació, no és més que el reflex d’allò après, escoltat, vist, estudiat, copiat o plagiat d’aquells que ens han precedit… per tant el pensament és, sobretot, la nostàlgia per una idea millor que la present. I és que els pensaments, mentre són això pensaments, són nostres; en canvi quan es fan públics o es comuniquen, s’escapen, sense remissió, de la nostra voluntat. Mentre els parim estan en lloc segur. En posar-los en pràctica, en canvi, ja corren perill, sobretot, de ser malinterpretats. Per això el pensament és l’avantsala de la insurrecció i la rebel·lió. La qüestió és determinar que les insurreccions i rebel·lions siguen justes i pertinents, perquè, en cas contrari, es converteixen en reaccionàries. Com haguera dit també Fuster la contradicció és la sal del pensament, el condiment quasi indispensable, sense passar-se, si volem cuinar un plat saborós i amb fonament polític. Si férem un exercici de comparances entre programes electorals i nom de plats de les cartes dels restaurants ens quedaria un joc divertit, un entreteniment menor, ocurrent si més no. Per exemple si li donem un toc entre poètic i erudit, tant com per a quasi no entendre’l -ni programa ni plat-, quedaria una cosa així:
ENTRANTS
“al·legoria del capvespre laminat, guarnit amb llàgrimes vermelles de les revolucions a frec d’hivern” en referència als possibles resultats de les eleccions del 20D
1er. PLAT
“milfulles de progrés amb cruixent d’impuls democràtic i tempura de promesa incomplida”, plat que es podria incloure en tots el menús -programes electorals- de tots els partits. El resultat, però, en molts casos és un empastre que no hi ha estómac que el puga digerir. Els ingredients de mala qualitat i la poca traça culinària en serien els responsables.
2on. PLAT
Deconstrucció del codi de barres energètiques en forma de TV de plasma cuit en la seua pròpia sang”. Altre plat estrella en les passades eleccions autonòmiques, oferit en quasi tots el mítings. Estimulava i estimula encara el sentit de la vista. Feia al·lusió a la destrucció dels mitjans de comunicació públics en llenguatge ferranadrianesc. Ara veurem com se tornen a integrar tots els elements deconstruïts, servei públic i treballadors, dissolts en una dieta dissociada.
I per acabar, parlant de política i cuina, no podem ni devem oblidar els sondatges electorals, els públics com el del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas o Cocina de Información Sobresaturada, segons es mire, si fem cas a l’últim que s’ha fet públic sobre el 20D o els privats elaborats per les empreses de consultes populars per encàrrec de diaris, TV o partits. Com és sabut existeixen tres classes de mentides, les bones, les dolentes o les estadístiques o sondatges. Els partits i tertulians interessats les utilitzen com els borratxos fan servir una fanal de la llum, més com un suport per continuar en posició vertical, que no pas com el suport que els il·lu
mine sobre l’estat social pel qual s’ha consultat.
Els sondatges són com la massa de la pizza o de les coques més nostres, una vegada has ficat les mans al damunt, ja pots fer el que vulgues amb ella a conveniència… estirar-la, acurtar-la, engreixar-la o aprimar-la.
El problema ve quan els ingredients que s’hi posen a les coques són de mala qualitat i origen desconegut, els ciutadans, per regla general, els envien “a fer estadístiques”.
El que no puc creure, és que entre els quasi cent mil espermatozoides que calen per a crear un ésser humà, el que donà vida a un polític fos el més ràpid. Estadísticament és impossible!.
Pensar, cuinar…? en què estaria jo pensant?.
