Si només és humor perquè s’ho prenen seriosament?

Aquesta frase que encapçala aquest escrit la va pronunciar un editor dirigida a un dels seus escriptors. La intenció s’hi pot interpretar de dues maneres, o bé considerava que allò que per a l’escriptor era d’una gran qualitat, en realitat necessitava de millores, o bé no li interessava la presumpta qualitat perquè podria molestar i no ser positiu per als seus interessos editorials o polítics, si és que els hi tenia. És cert que açò són meres especulacions sobre el vertader pensament dels editors que com se sap som com un arcà d’insondable coneixement per ser recòndites, secretes o desconegudes les seues decisions deixant moltes voltes una perplexitat desconcertant.

Escriure és una pràctica solitària i per tant fins que allò que has parit no arriba als possibles lectors no pots albirar l’acollida o impacte que tindrà sobre aquestos. I si l’acceptació serà positiva o no, si serà gaudit o menyspreat, si s’identificaran o se sentiran molestos perquè els resulte divertit i interessant o inapropiat i indiferent. Que totes les possibilitats hi caben. Aleshores, cal una reflexió.

Si se’n fa ús de l’humor tot està permès? És una patent de cors de l’humorista o refugi per a dir coses que no gosaríem a dir en pla seriós? Hi ha qui pensa, com jo, que l’humor consisteix simplement a no donar importància a les coses greus, i donar-n’hi massa, o no, a les coses lleugeres.

El mestre de la comèdia, el director Billy Wilder, l’utilitzà com un recurs de guió en moltes de les seues pel·lícules. Aquest principi es resumiria en la frase final de “Some like hot”, traduïda al castellà com “Con faldas y a loco”: Ningú no és perfecte.

I això és ben cert, ningú no és perfecte. Woody Allen va tirar d’ironia quan va dir “Déu ha mort, Marx ha mort i jo no em trobe massa bé”, per a desmentir-ho confirmant-ho d’una manera brillant i divertida.

Ací al País Valencià sempre s’ha considerat que la ironia i el sarcasme n’eren unes marques inherents a la nostra idiosincràsia per les crítiques irreverents i saludables que practicaven les falles. I ho dic en passat, perquè en la meua opinió, és un reducte d’altres temps, llevat d’honroses excepcions. Des de la restauració de la democràcia, una frase que fa riure en si mateixa, la dreta ha estat la que ha manat, que no governat, ja siga en la seua versió conservadora com socialdemòcrata més o menys, tant s’hi val. La submissió de les comissions falleres al poder, en part per coincidència ideològica i en part per les prebendes en forma de subvencions i mànega ampla per l’ocupació abusiva de places i carrers amb monuments fallers i carpes, junt a l’escàs enginy i sentit de l’humor ha frustrat una festa que va nàixer sarcàstica i crítica i que va esdevindre no sé… una altra cosa.

Ara, però, des del maig passat ens havíem il·lusionat amb el canvi que suposàvem que n’era de debò. Seria injust dir que no hi ha hagut transformacions respecte del govern anterior del PP, ho tenien fàcil si més no. Més proximitat, més transparència, més eficàcia -espere-, més democràcia, més participació, més progrés, més valencià, més sanitat, més educació, més cultura… Però hi ha més acceptació de la crítica, més sentit de l’humor. Posaré un exemple. Davant la reobertura de RTVV, espere que més prompte que tard, serà possible fer programes de crítica, humor i sàtira amb el govern com el “Polònia” de TV3, el “VayaSemanita” d’ETB o “El Intermedio” de La Sexta? O tornarem a l’anomalia d’enviar l’humor de nou als informatius com es feia abans? Els mitjans de comunicació en paper o digitals crearan i/o mantindran espais de llibertat en aquest sentit o es sotmetran a les pressions, vinguen d’on vinguen? Per cert, una altra frase que fa riure.

Si només és humor perquè s’ho prenen seriosament?
“Posats a creure coses jo puc creure qualsevol cosa, sempre i quan siga suficientment increïble”
Oscar Wilde a través de Dorian Gray.