nosaltres. Tots som responsables i alguns altres que
tots sabem, culpables. Responsables i culpables de
què? Doncs de la delirant i surrealista història d’una
societat, d’un país que ha patit, de moment, vint-i-sis
mesos d’una apagada sonora i visual. Vint-i-sis
mesos sense que tot allò que ha passat o succeït, bo i
dolent, ni ha tingut reflex ni ressò immediat ni ha
quedat enregistrat en l’arxiu documental, històric i
sentimental. La memòria col·lectiva dels valencians
tindrà un buit dolorós, una llacuna en l’evocació dels
records, una pèrdua irrecuperable. Els historiadors i
cronistes del futur quan analitzen el període que va
des del 29 de novembre del 2013 fins…?
s’enfrontaran a la dificultat de no disposar d’imatges
i sons de, per exemple, l’última concentració de les
víctimes del metro de València, una emotiva i
emocionant darrera reivindicació de justícia pels 43
morts i 47 ferits d’aquell evitable accident. Ni de la
victòria electoral de les forces de l’esquerra que
posava fi, per fi, a vint anys de descrèdit i infàmia
d’un govern corrupte, incompetent i ineficaç.
Tampoc no podran reflectir l’esperpèntic episodi
d’una alcaldessa passada d’efluvis etílics cridant no
se sap quina cosa sobre el canvi climàtic davant d’un
auditori bocabadat lluint triple monyo, peineta i
banda. Tampoc no podran il·lustrar la comitiva de
delinqüents, malfactors i bandolers, altrament poderosos cacics, de camí a les presons d’Aranjuez o Picassent com Carlos Fabra i Rafael Blasco. Una processó i comparsa de personatges que, sens dubte, continuaran oferint-nos moments de glòria. També se’ls perdrem?
Tampoc seran visibles ni audibles els Premis Ovidi
Montllor amb la nova fornada de músics i cantants,
ni els seus concerts arreu del país. Sense la música
d’Obrint Pas, La Gossa Sorda, Atupa, Arrap,
Aspencat, Gener, Mox, Zoo, Mara Aranda, Clara
Andrés, Andreu Valor, Skatuttipresto, Tomás de los
Santos, Borja Penalba, Hugo Mas i Artur Caravan,
Senior i el Cor Brutal, Pep Gimeno Botifarra i molts
altres som més pobres culturalment.
Els actors i actrius que ens fan riure, plorar i pensar
no tindran l’escenari amplificat com si hagueren fet
mutis audiovisual durant aquestos dos anys i dos
mesos…
No tindran les opinions sobre literatura d’un gran
novel·lista com Rafael Chirbes, entre d’altres. Ni els
poemes de Vicent Andrés Estellés recitats per
persones anònimes que s’estimen la llengua i la cultura del país dins de les activitats de l’Any Estellés…
Ni tampoc els gols, derrotes o victòries del València,
Vila-real, Llevant, Elx… ni els èxits, cistelles i
triples del València Bàsquet…
I clar ni això que agradava tant entre una gran part
de la població. Les nevades, pluges i sequeres que
conformen el nostre país. Un país que, com cantava
Raimon, no sap ploure ni, per allò vist i no vist,
tampoc no sap mirar-se en l’espill.
Un espill que la setmana passada ens ha tornat les
aborronadores imatges d’un partit i uns dirigents
populars protagonitzant un sainet tràgic-còmic de
nom Operació Taula, una desfilada quasi fallera
ofrenant noves glòries als calabossos que anaven
ocupant. Tots ells encapçalats pel virrei minúscul,
Alfonso Rus, la personificació del cutre-glamour-
hortera que ha ostentat el poder, competint
durament amb la seua estimada Rita. Tota una
metàfora de la rapinya i el saqueig continuat
perpetrat pels cagaséquies, furtamantes, caps de
suro i fatxendes, integrants d’una banda criminal
organitzada per a delinquir.
El president de la Generalitat, Ximo Puig i la
vicepresidenta, Mònica Oltra, es veuen obligats a
acudir a les ràdios i TV’s de fora per tal de dir la
seua i en castellà, perquè ací no en tenim. Així
doncs, no tindran al seu abast la perspectiva
valenciana i en valencià.
Sí, ho confesse. Vaig ser jo. I quan dic jo vull dir
nosaltres. Tots som responsables i alguns altres, això
sí, culpables. Culpables són, i per sempre més,
aquells que ens deixaren mitjançant un acte il·legal,
indigne i injustificat sense la imatge i la veu que
necessita una societat moderna i avançada. L’expresident Fabra argumentà en exercici majúscul de cinisme que la tancava per no tancar escoles i hospitals. Sabíem i sabem que haguera sigut més profitós tancar a la presó a tot el PP.
Responsables són aquells que tenint la possibilitat,
complexa i difícil ho sé, encara no han reparat la
injustícia social, col·lectiva i laboral que s’esperava
d’ells.
Sí, ho confesse, estic parlant de la ràdio i TV
públiques, de RTVV, sense les quals som un poble
minoritzat i menystingut. Si perdem la memòria
col·lectiva, perdrem -de nou- la nostra identitat i auto estima. Fins a quan?
