23F 1981, una data fatídica en el calendari històric i polític d’aquest estat espanyol que encara compartim. Un grup de militars amb Milans del Bosch, Armada i Tejero al capdavant, una espècie del Trio La Benzina macabre, encapçalaren i protagonitzaren un sainet de “tricornio, metralleta y cojones”. Sainet, perquè afortunadament quedà avortat el colp, un aldarull de garrot i esperpent al més pur estil espanyol. No sabem si amb la col·laboració, o no, de l’actual rei emèrit. El món sencer contemplà atònit l’escena d’un guàrdia civil, pipa en mà i ‘tricornio’ encasquetat fins les celles, amollant coses com:“Quieto todo el mundo”i “Se sienten, coño”, dos aportacions inestimables a la“cultura popular española”. Dues expressions carpetovetòniques que transmetien pur immobilisme físic i cerebral, el de les seues escasses neurones, amb una idea fixa i única:“¡Viva España!”.Tot i ser un sainet, a mi en principi, com és comprensible, no em va fer cap gràcia, entre d’altres coses perquè semblaven més malfactors que “actors” dolents d’una ridícula tragicomèdia i perquè ens tornaven a fotre, una altra vegada, la vida. Personalment, aquella nit la vaig viure amb angoixa, cabreig i frustració. Angoixa perquè em temia la bestiesa d’aquella gent, que no dubtarien a eliminar [matar] a qui fera falta per a dur endavant els seus embogits plans. I l’angoixa estava justificada. Dies després em vaig assabentar que hi havia una llista negra de persones “no addictes”, susceptibles de ser suprimides d’aquest món cruel. El meu delicte era ben terrible: ser secretari del Cercle Cultural Ramon Muntaner, una modesta associació del meu poble, Xirivella. Cabreig, perquè de bell nou una colla de feixistes ens donaven pel sac, utilitzant l’únic que saben: la força de les armes i l’abús. Jo, en aquells moments, pensava rabiós: “El colp perquè no te’l pegues en els collons que tant t’estimes, tros de soca?” dirigit ingènuament a individus sense el més mínim toc de dignitat. Frustració, perdoneu-me la vanitat, perquè estava a punt de publicar el meu primer llibre, un recull de poemes titulat “Rompran pluges a frec d’hivern”, en l’Editorial Prometeo fundada per Blasco Ibáñez l’any 1917. En aqueixa situació, a ben segur, no veuria la llum.
Afortunadament, aquell malson va passar i alguns somnis es compliren més avant. D’aquella nit també conserve en la memòria el protagonisme involuntari de la ciutat de València. Veure els carros de combat, tancs en la meua terminologia poc bèl·lica, desfilant pels carrers , des de l’avinguda del Port fins a l’hospital militar de Quart de Poblet i Mislata, provocaven un estat de por, estupor i horror adobat a més a més per la manca d’informació. En aquell any 1981, com és obvi, ni existia Internet, ni Facebook ni Twitter i teníem por de la comunicació telefònica per prudència. Els mitjans de comunicació n’eren Las Provincias, un diari tremendament bel·ligerant, reaccionari i antivalencianista, més o menys com ara, no va dubtar a posar-se a “lo que Usted ordene mi General” que li va dedicar la directora tòxica d’aleshores Maria Consuelo Reyna a Jaime Milans del Bosch, cap de l’exèrcit de la “III región militar”. El diari Levante, de l’antiga premsa del Movimiento, encara no sabia quin camí ideològic havia d’iniciar i l’incipient Diario de Valencia, on vaig començar a publicar com a corresponsal a la comarca de l’Horta, encara no tenia el pes i la influència necessaris. Les ràdios només emetien música clàssica i TVE, l’única existent aleshores, va mantindre per uns minuts el senyal d’una càmera al Congrés dels Diputats fins que un militar se’n va adonar i la va tallar. En definitiva, un panorama informatiu bastant descoratjador.
De totes maneres, hem de dir, que el colp no va fracassar del tot. Les conseqüències quasi immediates foren les retallades en qüestions de llibertats com ara la promulgació de la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonòmico), un reforç de l’Espanya eterna i un fre a les reivindicacions dels territoris que aspiraven a assolir més competències, fonamentalment Catalunya i el País Basc. El País Valencià, en canvi, es perpetuava en allò de “Ofrenar noves glòries a Espanya”. I “quasi” tots a una veu pegàrem la cabotada genuflexa. 35 anys després i diversos governs de la UCD, PSOE i PP ens trobem davant d’un nou escenari polític. Catalunya aposta, si no de manera unànime si bastant significativa per la independència; el País Valencià i les Illes han abandonat la submissió al poder centralista espanyol i a Espanya s’albira un nou govern de progrés que podria anar modificant antigues i estretes visions, i potser, només potser, un cert toc d’optimisme podem esperar. Tot i això el meu habitual escepticisme, fent meua, a voltes, aquella sentència: “Sóc optimista sobre el futur del pessimisme”.
