"Ser o no ser"

20 març 2016 01:00h
Ser o no ser, la famosa frase de William Shakespeare en Hamlet ens ha fet reflexionar, no molt tampoc, no exagerem, sobre la nostra existència i sobre què fem, hem fet o farem en la vida. L'obra teatral del geni anglès era, és, una complicada tragèdia de jocs i venjances marcada per la visita de l'espectre del rei mort de Dinamarca. La qüestió és que per a mi, allò que recorde més és la pel·lícula homònima d'Ernst Lubitsch (To be or not to be), 1942,  una paròdia antinazi on es representava l'obra en la Varsòvia ocupada per una companyia polonesa i apareixia un ridícul Adolf Hitler saludant com “Heil jo mateix”, en una divertida caricatura del sinistre personatge.
 
 
 
Açò ve a propòsit perquè quasi tots ens imaginem distints a allò que realment som. Si no fos així, crec, amb prou feines ens aguantaríem, perquè estaríem condemnats a conviure – tota la vida - amb un subjecte que no ens agrada gens ni mica. Aleshores què fem?, doncs simular que el passat que hem deixat va ser un període ple d’encerts, satisfaccions i accions positives que justifiquen el present i que es projecten cap al futur més prometedor. Però, ai! la realitat és ben diferent. Ni el passat va ser tant esplendorós, el present, a tot estirar, aspira que encara estàs viu i el futur és un territori incert i inexplorat. Així que la cosa és còmica. Ja ho va dir Joan Fuster en una de les seues brillants sentències sobre la malícia i és que "sempre som menys malvats del que pensem ser". Tot i que Mae West, aquella actriu rossa que escandalitzava el Hollywood dels anys 30, contradiu el mestre de Sueca, quan amollà aquesta frase lapidària: “Quan sóc bona, sóc bona... però quan sóc dolenta sóc la millor”. Doncs bé, podem jugar a ser Mae Fuster o Joan West, o tots dos a la vegada. 
 

 

El francès Jean-Luc Godard, director de la mítica Al final de l'escapada (À bout de souffle),1960 amb el simpàtic pocavergonya Jean-Paul Belmondo i la sensual Jean Seberg, deia que les pel·lícules haurien de tindre un principi, una part intermèdia i un final, però no necessàriament en eixe ordre.
 
 
 
Tant de bo poguérem organitzar la nostra vida com una pel·lícula i fer un muntatge, una edició en l'ordre que més ens vinguera de gust. Imaginem, per un moment, que això fos possible i coneguérem el the end, i si en eixe cas, canviaríem alguna part del guió, perquè potser que ens trobem satisfets de les decisions que hem pres, malgrat els inevitables errors, o que, al contrari, ens agradaria modificar de dalt a baix tot el nostre periple vital (que redimonis voldrà dir “periple vital”?).

Una vida de cinema, al remat, ens permetria també elegir l’actor o actriu que voldries que interpretara el teu paper. I, a més, triar el sexe. Jo, com és natural, elegiria ser dona en la ficció. I faria un càsting compost per Marylin Monroe, Jacqueline Bisset i Scarlett Johansson. Ser o no ser, aquesta és la qüestió.
 

 
 

 
 
 
...En eixe precís moment, vaig despertar.


 
next