Divendres passat, 15 d’abril, davant les portes del Centre de Cultura Contemporània Octubre de València, va tindre lloc un petit, emotiu i un pèl desassossegat incident entre uns quants, pocs, emocionats i angoixats treballadors de RTVV i Mónica Oltra, la qual acudia a un debat sobre el canvi cap a un valencianisme de la majoria amb Joan Ribó, Antonio Montiel i Carlos Galiana com a companys de discussió. No obstant això, no és eixe l’objecte d’aquest article. El tema que m’ocupa i em preocupa és la troballa inesperada, crec, per a Mónica i buscada pels treballadors de RTVV. (Veieu els vídeos del moment)
>
>
No tenia pensat escriure sobre el tema, tot i que em va suscitar algunes reflexions íntimes i personals, però arran d’un article a El Diario.es de Gustau Muñoz de qui vaig pensar en un primer moment que formava part de la comitiva de Mónica, he considerat oportú que seria bo fer-les públiques. Haig de dir que el seu relat és acurat i ajustat als fets tal i com es van produir en quasi tots els detalls. Unes persones alterades i vehements, és cert, però també respectuoses i educades, done fe d’això perquè les conec ben bé, i Mònica Oltra s’hi trobaren cara a cara, frec a frec sense que passara res més que un intercanvi de paraules. Ella va demostrar que domina les distàncies curtes. I valga una anècdota personal que reforça eixa impressió. Quan li vaig fer, al final del debat, la confidència que sóc el responsable d’Hòstia News on la vaig batejar de manera irònica i/o sarcàstica com Mónica de la Ó al voltant de la innecessària i inoportuna reivindicació del seu nom en castellà es va riure i em va donar les gràcies, desconec perquè. Ho reconec, en tots dos episodis, va evidenciar empatia, proximitat, humanitat i intel·ligència política, no en el meu cas que no té cap importància, però sí en agafar els treballadors de la mà, abraçar-los i donar-los les explicacions que podia en aquell difícil moment, però què no obstant això no va poder deixar-los satisfets perquè després de quasi un any de govern del canvi desconfien i no albiren -albirem- la solució justa als drames personals què, recordem, en menys d’un mes, se’ls acaba la prestació per atur i tenen un incert futur professional, tot i la dedicació i vàlua demostrada durant vint-i-quatre anys. Això a banda, no gens menor, de l’anomalia democràtica que suposa no comptar amb uns mitjans de comunicació públics, de qualitat, en valencià, sense control governamental, al servei del país i dels seus ciutadans, com sempre ha reivindicat el Comitè d’Empresa de RTVV. Si de debò vol ser un referent i un actiu de l’esquerra i el valencianisme de majoria i creu -jo vull creure també-, com em va dir, que ella pateix dia a dia els drames humans en la seua Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, que treballa per a trobar solucions, allò de rescatar persones, una de les promeses per les quals els hi vam votar, el temps no és un dels seus aliats; per tant cal ser valents, àgils, ràpids i eficients. Parafrasejant l’escriptor i filòsof italià Antonio Gramsci: allò vell encara no acaba de morir -la destrellatada, per ara, extinció de l’antiga RTVV-, i allò nou no acaba de nàixer -el llarg i tortuós camí de la nova-, passa que ens trobem en l’UCI amb respiració assistida. Quan rebrem l’alta o passarem a planta?. El 9 d’Octubre, el 29 novembre, segon aniversari del tancament o quan siga irremeiablement tard?
Aprofitaré un magnific poema-cançó de Pau Riba, el qual crec que il·lustra insuperablement aquesta situació:
Oh que llarga es fa sempre l’espera/
quan s’espera que vindrà el pitjor/
i que trista i que llarga és l’espera
quan s’espera la mort de l’amor.
Quan s’espera que tot ja s’acabi
per tot d’una tornar a començar
quan s’espera que el món tot s’enfonsi
per tornar-lo a edificar.
Com diu Gustau Muñoz en el seu article i jo subscric, la responsabilitat és molt gran.
