Ni Rajoy ni eleccions... ni resignació

26 setembre 2016 01:00h
Fa uns dies la nostra benvolguda vicepresidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, excloïa en un article publicat a eldiario.es dues possibilitats, totes dues dolentes com ara triar per Rajoy o eleccions. Quasi completament d’acord -o no-, perquè si la dicotomia és o Rajoy o eleccions, l’elecció, valga la redundància, és clara: eleccions.

Argumentava la vice, que li preguntaven en un programa de TV d’actualitat política, espanyola per descomptat, la TV i l’actualitat política perquè de Ràdio Televisió i actualitat valencianes no anem massa sobrats. Com ben bé sap el rostre més televisiu del nostre govern. Quasi any i mig després de l’arribada al govern de l’esquerra plasmada en l’anomenat pacte del Botànic, no pensava, tot i que sóc de natural escèptic, que em sentiria tan decebut i tan prompte. De moment, encara no arribe al súmmum d’aquell pessimista impenitent que deia entre resignat i abatut «Mira, que si nos quitan hasta lo bailao?». Em referisc a la il·lusió que ens va generar el resultat del maig del 2015. Espere que els negres auguris del ballarí malastruc no es vegen consumats.

Debatre i informar, ara per ara, de les qüestions que afecten els habitants d’aquest País Valencià que havíem imaginat, ara sí, un poc nostre i que volíem anar fent no ho albirem en l’horitzó. Tenir uns mitjans públics de comunicació, sembla quasi un impossible, enredats com estem -estan- en vetos i concessions al PP i C’s en la conformació del Consell Rector de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC), nom que gose aventurar que quasi ningú recordarà ni pronunciarà. És ben cert que els entrebancs, en aquest i altres temes com l’educació, la sanitat, la llengua o l’infrafinaçament, són cosa quasi exclusiva dels partits de la dreta. Però, ¿de debò pensaven que obtindrien una col·laboració lleial i democràtica d’un partit, o millor dir banda, dedicat a la destrucció sistemàtica i corrupta durant 20 anys del país? De l’altre, només cal dir que es dedica a denigrar el nacionalisme des del seu furibund ultranacionalisme espanyol. Tot un exemple de coherència.


És ingenuïtat o desconeixement del modus operandi de la dreta valenciana, probablement, la més antidemocràtica, corrupta, reaccionària i inculta de tot Europa? Bé, la madrilenya, hongaresa, polonesa o la nord-americana de Donald Trump estarien a unes dècimes de disputar-li la medalla d’or en la cursa olímpica dels 110 metres obstacles. Només l’estimat líder nord-coreà Kim Jong-un, per raons òbvies, els hi superaria. No debades, és l’Usain Bolt de la crueltat, la corrupció i els destarifos.

Continua Mónica Oltra, en el seu article, enumerant les tres raons per les quals cal, és necessari, diria jo, rebutjar un nou govern de Rajoy i el PP a Espanya: els retalls que ja li ha promès submisament a Jean-Claude Juncker, la incapacitat o manca de voluntat per a generar un marc de cohesió i convivència, i la tercera és un partit corrupte fins a la medul·la i és un perill per al país. Hi estic d’acord, però des del País Valencià estant ens hem de resignar a dependre, quasi exclusivament, de les decisions, polítiques i dels debats i les ràdios i TV’s que es couen a la meseta i/o Ribera del Manzanares?

No seria just ni real no reconèixer les millores que ha dut aquest govern progressista i que venia a rescatar persones. En aspectes com l'honradesa, transparència, millor gestió, el restabliment de la comunicació institucional amb la Generalitat de Catalunya, l’intent de la recuperació dels concerts sanitaris com l’hospital de La Ribera, en política mediambiental... entre d’altres, l’avanç és innegable, però en la meua opinió també hi ha mancances derivades, sobretot, dels complexos porucs envers el poder mediàtic i fàctic, encara pràcticament tot en mans conservadores. Un clar exemple, per a mi, és el nou model de plurilingüisme (PPD). Programa Plurilingüe Dinàmic, impulsat pel conseller Marzà, renunciant a la immersió lingüística i el manteniment de l’exempció del valencià en les comarques castellanoparlants. El decret, ben intencionat i positiu, té la voluntat de voler satisfer a tots, però, i tornem a la ingenuïtat, creuen que ho aconseguiran?


Per una banda, tot el sector privat i concertat de l’ensenyament, així com la premsa conservadora Las Provincias, l’ABC o La Razón continuaran amb la seua croada contra el valencià en pla d’igualtat amb el castellà, al·legant «raons» de lliure elecció dels pares. El mateix PP ja ha comunicat que presentarà «mociones en todos los ayuntamientos de las tres provincias contra el decreto de plurilingüismo, por despreciar las comarcas alicantinas y para destapar la hoja de ruta catalanista». La batalla per la llengua, o millor dit contra el valencià, ja ha començat. Pensaven que això no passaria?. Ufff!, resulta esgotador.

Per l’altra banda, tampoc ha satisfet l’STEPV, sindicat majoritari en l’ensenyament per insuficient i perquè té com a objectiu el que marca la llei i que obliga a l’alumnat valencià a tindre les mateixes competències lingüístiques en les dues llengües oficials.

Esperem que el PPD (Programa Plurilingüe Dinàmic) ho faça possible i el PPD (Partit Popular Destructor) no ho frustre.

Mónica Oltra acaba el seu article afirmant que hi ha alternatives: «Totes elles passen pel diàleg, per entendre que ningú tenim la veritat absoluta, que haurem de transigir, que ens haurem de centrar en allò que ens uneix i aparcar allò que ens separa. I sobretot: avantposar els interessos i la felicitat de les persones a les conveniències del partit». També hi estic en açò d’acord amb la meua, i nostra, vicepresidenta. Però, a banda de la coentor disculpable en això de ‘la felicitat de les persones’, una matisació: creu, o té raons objectives per a creure que el diàleg i el consens lleial és possible amb l’altre bàndol? ¿Transigiran ‘ells’ -en encertada definició de Joan Fuster-, en tenir una RTVV lliure, professional, en valencià, ajustada a les noves tecnologies, sense manipulació, sostenible, respectant els drets laborals dels treballadors? (açò ùltim també va per vostè). ¿Transigiran «ells» amb un ensenyament públic en pla d’igualtat, pedagògicament avançat i que garantisca el coneixement de castellà, valencià i anglès? Transigiran «ells» en eliminar del seu ADN la corrupció? Transigiran «ells» amb una sanitat pública i universal? Transigiran «ells» amb la transparència? ¿Transigiran «ells» per a convertir-se en una dreta conservadora de caire europeu -opció lícita-, però que abandone els tics franquistes que encara manté? Transigiran «ells» en renunciar al ranci anticatalanisme i reconèixer de manera civilitzada i educada la unitat de la llengua? I ja posats a demanar, practicaran algun dia el bilingüisme que tant els agrada i parlen i escriuen en valencià? Vostè diu que sí que es pot, que alguns ho fan tots els dies. Ara només cal que ho facen tots, senyora vicepresidenta. Tant de bo tinga raó i no ens lleven tot el que havíem ballat.

Lluís Gallent
 
next