Vot patològic

14 novembre 2016 01:00h
La democràcia és una creença patètica en la saviesa col·lectiva de la ignorància individual
H.L. Mencken
 
Aquesta frase de Mencken, un  crític cultural i satíric periodista nord-americà mort l’any 1956, ja presagiava de manera lúcida en quines coordenades es mouen les motivacions per les quals s’hi vota com s’hi vota i desprès passa el que passa. Això seria, si més no, allò que podríem anomenar vot patològic i/o malaltís. Un vot que s’exerceix des de la ignorància o l’estupidesa, o totes dues alhora, amb la creença, com deia Mencken, que els nostres interessos poden ser comuns i compartits amb  alguns poderosos i mentiders candidats. Ja ho va expressar de manera magistral el director de cine francès Claude Chabrol: L’estupidesa és infinitament més fascinant que la intel·ligència. La intel·ligència té un límit, l’estupidesa no.
 
La sobtada i inesperada, o no, elecció de Donald Trump, un saltataulells, hortera en castellà, una caricatura de magnat misogin i xenòfob  com a president de la nació més poderosa del món, sembla que ha sorprès alguns polítics i periodistes com si això fora una novetat i que ha disparat totes les alarmes. Ací, al País Valencià estant, açò no ens estranya o no ens hauria d’estranyar. Si durant vint anys s’ha votat de manera reiterada un individu com Alfonso Rus, un Donald Trump en miniatura, que no s’hi tallava en afirmar durant la campanya electoral als habitants de Xàtiva que els hi anava a dur la platja −I van i s’ho creuen tots. Seran burros!− o que si em voteu tindreu un Ferrari, per què no s’ha de creure un obrer de Michigan o un cubà de Florida que un ‘trapatroles’ multimilionari com Trump els va a lliurar de negres, musulmans, immigrants il·legals i feministes i que va a fer, en un paroxisme col·lectiu, una Amèrica Gran de bell nou? S’atrevirà a expulsar la seua esposa Melania, immigrant i dona?

Quant a l’Espanya més carpetovetònica, no s’ha votat un partit corrupte com el PP i un subjecte com Mariano Rajoy amb problemes tant de dicció i psicomotricitat com de poca vergonya política que ha espoliat tots els serveis públics? O a Andalusia no voten una ‘txoni’ del PSOE com Susana Díaz amb un nivell intel·lectual, diguem-ne primari. O a la civilitzada França un partit d’ultradreta com el Front Nacional de Marine Le Pen no té serioses possibilitats de guanyar les properes eleccions?

O Putin, eixe gran aliat i alter ego de Trump, no fa i des-fa el que li dóna la gana al seu antull a Rússia? I si m’apuren, en l’hipotètic cas −molt hipotètic− que a Corea del Nord s’hi celebraren eleccions algú dubta que Kim Jong-un arrasaria?

Per tant, sorpresa, Trump? No tanta. Jo ja vaig tindre les primeres sospites del possible triomf de l’opulent potentat ara fa quasi dos anys en un viatge pels EUA, quan un empleat, blanc i entre trenta i quaranta anys, d’un hotel de Las Vegas, que s’hi dedicava a carregar les maletes als cotxes i que vivia quasi exclusivament de les propines, s’expressava de manera entusiasta respecte d’eixe senyor de pèl panolla i color pastanaga i que el votaria sens dubte. A aquest no el podríem considerar un vot patològic? En conseqüència, si aconsegueixes que una gran majoria de babaus estiguen del teu costat podràs aconseguir que t’elegisquen per a qualsevol càrrec.
 
Aprofitant, per a acabar, una frase de Benjamin Disraeli, polític conservador britànic dirigida al seu rival Gladstone. Canviem Gladstone per Trump, Rus, Rajoy, Putin, Nigel Farage, Rita Barberà, Susana Díaz i mols altres i trobarem la solució. De manera metafòrica, és clar:

La diferència entre una desgràcia i una calamitat és la següent: si Gladstone (Trump, Rus, Rajoy...) cau al Tamèsis seria una desgràcia. Però si algú els traguera del riu, això seria una calamitat.

Lluís Gallent
next