…dues bessones anomenades Visual i Escolta. La primera tenia una cara molt bonica, de colors lluents i brillants. Roig de passió, groc d’imaginació i blau de projecció en l’horitzó de la mar. Escolta, en canvi, es percebia i notava com una carícia afalagadora per l’aire, cada so, cada mot, cada paraula arribava als més recòndits indrets d’un territori llargarut, una mica desmanegat i desvertebrat de nord a sud.
Records d’infantesa
Visual i Escolta nasqueren, no sense dificultats, allà per un mes d’octubre d’un any en què va caure un mur, però a casa nostra s’edificà un pont de mar blava que unia de dalt a baix un nou canal de comunicació entre gents i persones. Foren dues criatures desitjades, somniades i benvolgudes. Pareixia un conte de fades amb un inici feliç i prometedor en què els records d’infantesa eren presagis de bona entesa. Però, ai! Tenien defectes, i el creixement començà a esmicolar-se, a fer-se torçut. Fins als sis anys, Visual i Escolta creixien raonablement bé, tot i que algunes deficiències o malalties congènites no les deixaven desenvolupar-se com calia: un tutor que s’hi pensava que havien de ser modelades a la seua imatge i una por ancestral a una madrastra perversa, una ‘Reina’ provinciana que encara exercia el seu influx maligne, limitaren la progressió de les bessones.
Va ser a partir del setè any quan aquell territori llargarut, estimat, però encara invertebrat, veuria frustrat el desig i les possibilitats de progressió. Llavors un virrei amb el rostre socarrat pel sol, ambicions desbocades, cobdícia insolent i menyspreu a la manera d’expressar-se va conquerir el poder amb maniobres orquestrals en la foscor a través d’un personatge mediocre i irrellevant de nom Marujix, veïna i resident a Comingsleep. Ell, el virrei Zaplanus, era més de mirar cap a ponent, al regne de la Terra Mitja, Spañardor, per a fer-li reverències genuflexes a un senyor destructor anomenat Asnaron.
Zaplanus va reclutar un exèrcit de pporcos, uns éssers infrahumans, escassament intel·ligents, però molt astuts quan és necessari. Criatures miserables i deformes que odien tot allò que ignoren, però són absolutament fidels als seus amos, als quals serveixen per temor. Així va ser com Zaplanus i després el seu successor Forrest Gamps, un gris vicari amb deliris de grandesa, començaren a inocular a les malaurades bessones petites dosis de verins letals com ara malversus, robux a mansalva, manipulatus, grollerus tombolerux o madrileñus opinators, bacteris especialment nocius, per a convertir-les en unes criatures irritants i odioses. Ja quasi ningú les mirava ni les escoltava, lànguidament quedaren exhaustes i fatigades, sense la força ni el coratge que les havia vistes nàixer. Però, heus ací, que això no va ser tot, la crueltat pujà el diapasó del dolor. Un tercer virrei, més mediocre encara, batejat com Moniatux i els seus sequaços pporcos, varen decidir destruir primerament els glòbuls rojos per a més tard aniquilar també els glòbuls blancs més dòcils als seus designis. La tràgica conseqüència va ser la mort de Visual i Escolta deixant el pont de mar blava enderrocat, l’entesa feta miquetes i els habitants del país desconcertats.
Tres anys després d’aquell infame assassinat, un 29 de novembre de 2013, una colla d’irreductibles glòbuls rojos no havien deixat que s’extingira la flama de l’esperança, conservant un alè de vida de les malmeses Visual i Escolta. Durant part d’eixe temps tingueren el suport d’uns aliats circumstancials, un nou emperador i una emperadriu vestits de colors cridaners els quals havien aconseguit derrotar els exèrcits de pporcos. Amb la petita ajuda que reberen dels amics, inclosos els glòbuls rojos, es va il·luminar una terra enfosquida durant més de vint anys per tenebres inquietants. Però el cas és que les teles i les sedes amb què havien estat confeccionats els nous vestits no tenien la qualitat suficient i deixaven entreveure uns cossos mig despullats.
Així, any i mig després de la hibernació a la qual foren sotmeses Visual i Escolta, la llum alliberadora no acabava d’arribar-los. Els nous senyors i senyores no encertaven quin botó havien de prémer, ni quina clavilla havien de connectar per a descongelar-les.
I conte contat… aquest encara no s’ha acabat…
