Si hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m per molt acostumat que hi estiga, és la total unanimitat que existeix entre la immensa majoria d’espanyols a l’hora de comprendre –o de no comprendre– l’especial idiosincràsia i particularitats de catalans, valencians i balears. Poden acceptar, fins a cert punt ¬-només fins a cert punt- les dèries “regionals”, per a ells, de gallecs i bascos; però mai la dels habitants de les costes mediterrànies de la part oriental de la península. Deu ser una cosa instintiva o visceral relacionada amb la nostra història. Al capdavall, l’antiga corona catalano-aragonesa no va pertànyer mai a Castella fins al segle XVIII, després de la Guerra de Successió.
Siga com siga i perquè siga, el que volia comentar és això, que igual té que parles amb castellans o espanyols d’esquerres, de dretes, catòlics, ateus, del Real Madrid o del Betis CF; la immensa majoria no pot capir la nostra “mania” de parlar diferent a ells, que ens agrade o no, és la forma “normal” de parlar a tot Espanya; el castellà o espanyol, eixa llengua universal parlada en tota la galàxia i part de la contornada.
Fa uns dies, vaig tindre una visita “comercial” en ma casa d’un madrilenys coneguts que tot sabent la meua afecció d’escriure literatura, em van fer la inevitable pregunta; que per què no escrivia mai en castellà, que al capdavall és una llengua que es parla en tot lo món mundial i que així tindria moltes més oportunitats de ser llegit en altres llocs i part del Sistema Solar. Val a dir, que aquesta gent –un matrimoni de certa edat- sempre m’ha semblat pels seus comentaris, més esquerrans que dretans i amb una certa cultura. Jo, amablement, els vaig contestar que, bàsicament, per tres motius.
Sóc un sentimental, què hi farem!; i tercer, escric en la llengua d’Ausiàs March i Joanot Martorell per motius polítics i ètics. Considere que és la meua obligació moral promocionar i mimar la nostra llengua tan perseguida, silenciada, menyspreada i perseguida pels veïns de Ponent des de fa segles i que si no fem res per a evitar-ho acabara desapareixent. És obligatori, per a mi i per a qualsevol nacionalista com sóc jo – és a dir, per a qualsevol que estime la seua terra i la seua cultura atacada culturalment i econòmica– protegir-la i defensar-la dins d’uns límits humanament raonables. I aplicar la discriminació positiva si cal. He de confessar, però, que em vaig estalviar d’exposar-hi un quart motiu per a escriure en català i que no és cap altre que perquè, senzillament, em dóna la gana. Finalment, ambdós cònjuges es van acomiadar amb una certa cortesia; ella, la muller, sense acabar de combregar amb les meues idees, tot i que intentava dissimular-ho i ell, el marit –potser més comprensiu o obert– més aparentment d’acord. No obstant, va afegir com a colofó, que s’alegrava i desitjava que continuara defensant les meues idees, i que no oblidara, però, que, al capdavall, Espanya és com una gran família on hem de conviure tots juntets en pau i harmonia.
Jo em vaig quedar observant com eixien de ma casa i no vaig tindre ganes de contestar que de gran família res de res. Part de l’antiga corona d’Aragó –concretament, el Principat de Catalunya, el Regne de València i les Illes Balears– sempre havia estat tractada com una colònia i com a tal l’havien saquejada, espoliada i reprimida, sobretot, del segle XVIII ençà. Com es pot raonar o negociar amb gent tan diferent i llunyana a nosaltres?