I’m so bored with the USA. Així resava una cançó dels Clash, aquell mític grup britànic dels inicis del Punk. Estic tan fart (o avorrit) dels Estats Units! Sembla difícil avui dia no sentir un cert fàstic –o si més no, una certa prevenció– contra aquest país imperial, aclaparador, prepotent i omnipresent.
I resulta curiós comprovar les moltes semblances que existeixen entre aquest nou imperi i un altre que dominà el món, llavors conegut farà uns 2000 anys: L’Imperi Romà. Els romans pugnaren durant segles amb un altre Estat rival, Cartago. I els nord-americans ho han fet contra la ja extinta Unió Soviètica (no durant segles, però, és que ara les coses van molt més de pressa). També els romans crearen, destruïren o modificaren estats, regnes i regions segons els seus interessos polítics i econòmics.
També Roma va propiciar i difondre una cultura (la grega en el cas romà, l’europea en el cas actual) atractiva i molt avançada que agradà i enlluernà, si més no a gran part dels pobles sotmesos.
Possiblement sempre ha passat d’una manera semblant, perquè com les persones, les civilitzacions no poden ser ni absolutament perverses ni totalment bones.
Sí, ho hem d’admetre, adorem i ens resulta plaent l’energia vital i la força d’un poble que ha sabut crear músiques com el jazz, el blues o el rock, escriptors com Hemingway, Fitzgerald o Faulkner o pel·lícules que han encisat generacions senceres d’habitants d’aquest planeta.
Però ai, també odiem –i com a persones morals estem obligats a rebutjar– un país que ha estés per tot el món la cultura del consumisme, de la banalitat, del culte a les aparences i la correcció política i l’amor al triomf, el poder i les armes.
Sí, aquesta mateixa civilització que ens ha farcit de menjar porqueria, films per adolescents descervellats i una frivolitat superficial sense límits és la que a hores d’ara ens domina a tots i ens condueix inexorablement a l’autodestrucció –intel·lectual o física–; algú ho pot dubtar?
L’americana és una societat evidentment malalta –això tothom ho sap–, i allò més preocupant és que l’anomenada American Way of Life es pretén que siga un model a seguir per les joves generacions de tot el planeta.
¿Un model, un país on és gairebé més fàcil comprar una arma que un llibre? ¿Un model exemplar un indret on són condemnats a mort delinqüents que amb prou feines podrien ser considerats adolescents? ¿O un lloc on les borses de pobresa i injustícia social són tan aclaparadores que fan envejable el nivell de vida de molts països del Tercer Món?
Roma va crear un Imperi que es creia etern i si ens serveixen d’ajuda o consol les lliçons de la història, hem de recordar que la invencible Roma es va estimbar víctima, més que dels pobles bàrbars, d’ella mateixa.
Potser es repetirà la història, esperem almenys que com va succeir fa 15 segles, sapiguem conservar el millor d’aquests amos novells.
Avui dia encara admirem, a pesar dels seus evidents defectes, personatges com Juli Cèsar, August o Adrià. Però francament, davant d’algú com Ronald Reagan, George Bush o Donald Trump (i els seus acòlits), se’m fa molt difícil no sentir una altra cosa que no siga fàstic o hilaritat.
I és que com van cantar els Clash: estem tan farts d’aquesta gent. Uff!
