És ben conegut que els bars i les tavernes solen ser punt d’encontre de gent de tota mena on no és difícil trobar-hi grans oradors, filòsofs tot-terreny, salvadors de pàtries i mons, futbolistes frustrats, anarquistes nihilistes i, sobretot, borratxos compulsius. Jo, no sé si per les meues lectures de Charles Bukowski i Henry Miller, o per un irreprimible i una mica perillós tedi, solc freqüentar aquests llocs –antres anava a dir– a la recerca de bons espècimens de la fauna humana o potser, confesse, amb l’esperança de trobar-hi bons personatges per als meus relats i novel·les.
No fa gaire, n’hi vaig trobar un que no em va semblar especialment original ni tan sols interessant, però que he decidit esmentar-lo ací donat el tema que hi vam tractar: el de l’espanyolitat i el de la llengua dels valencians (res a veure, però, amb la famosa, per a nosaltres, obra de Sanchis Guarner).
De fet, em va semblar tan previsible i tòpic en tots els seus trets que l’haguera bandejat ràpidament si no fóra perquè va ser ell qui es va entestar a parlar-me i parlar-me i parlar-me d’ell, la seua vida i el seu pensament. Narcisisme pur i dur. Era un home de poc més de 40 anys, camioner de València de pare castellà i mare valenciana que s’havia casat a Alzira, i que em va confessar amb fingida compunció, que malgrat entendre’l perfectament, no sabia pronunciar ni un mot de valencià.
El camioner em va fitar amb una barreja que a mi em va semblar d’admiració, sorpresa i menyspreu i instintivament va observar la meua mà dreta que reposava plaentment damunt la butxaca dels pantalons. ¿Que potser temia que sobtadament traguera una pistola i li buidara el carregador en el seu cor farcit de goig i tabac? Curiosament en aquell moment va brindar amb mi per la nostra salut i em va dir que, tot i les nostres evidents diferències, em respectava, ja que jo en tot moment li havia parlat amb educació i claredat. Tot seguit em va proposar que anàrem als lavabos on em convidaria a una bona ratlla de farlopa. Cosa que, per a la seua sorpresa, li vaig refusar amb la màxima cortesia possible.
Poc després es va acomiadar i se’n va anar. El camió i un llarg viatge a Alemanya l’esperaven. Adéu-siau que li vaig dir, mentre observava la distància que anava separant-nos; una distància insalvable que ens converteix, a tots els espanyols i a tots nosaltres, en éssers radicalment oposats. Espanya només vol existir amb els Països Catalans inclosos i nosaltres tot just posem existir amb els espanyols fora de la nostra terra. Dins d’Espanya inevitablement desapareixerem. Vet aquí el problema.