A tomb d’aquest esdeveniment, un reguitzell de pensaments em porten a reflexionar sobre aquesta avinentesa que ens hauria de semblar crucial a l’hora d’encarar el nostre futur com a societat que aspira a millorar i progressar. Perquè aquesta vegada, cal dir-ho, no és igual que sempre –o, si més no, no podem consentir ni ens podem permetre el luxe que aquest Primer de Maig siga igual que sempre.
Algunes coses han canviat i creiem –n’estem segurs– que no per a bé.
Estem en un punt d’inflexió, l’anomenada crisi econòmica ens mostra despietadament els seus ullals esmolats i tracta, de manera ferotge, d’acabar amb allò que hem conegut fins ara com Benestar Social. “Ni drets ni justícies, tot el món a callar i obeir!”, pareix que volen escridassar-nos els “nostres” mandataris.
No ens hem d’enganyar (ni podem consentir que ens tornen a enganyar), però, com ja hem dit, ens trobem en allò que podríem anomenar un punt d’inflexió i el sistema, els estats o, senzillament el capitalisme (per què no podem anomenar les coses pel seu nom real? El nom de sempre?) posseeix ara la gran excusa perfecta per a canviar d’una vegada i potser per a sempre l’ordre establert. Hom pretén acabar evidentment amb tots els drets i lleis dels treballadors per a convertir-nos en fidels i idiotitzats esclaus de les seues lleis i ordres.
I vet ací que és precisament això el que no podem pas permetre.
De la mateixa manera que l’Estat pretén ara fer-se servir de l’actual precarietat econòmica per a imposar-nos reformes laborals salvatges que ens retornaran al segle XIX i retallades en despeses públiques que, de fet, suprimeixen el progrés i la prosperitat que teníem, nosaltres (i quan diem “nosaltres”, no ens referim només als anomenats proletaris, sinó a l’ampli ventall de població que roman fora de les gran elits econòmiques i polítiques, és a dir, a la immensa majoria de la població que necessita d’un sou per a subsistir), ara, hem de fer-nos servir de l’actual conjuntura social i econòmica per a mobilitzar-nos i canviar d’una vegada aquest sistema que en tants i tants sentits diferents és evidentment injust.
Pensem que el sistema capitalista ha entrat en la seua darrera fase “vital”, la d’acabar d’escurar tot el que queda del planeta i la humanitat per a traure’n tots els guanys i beneficis possibles, si és que això encara és possible. Aquest sistema està abocat indefectiblement cap al suïcidi i l’autodestrucció, però estem convençuts que encara estem a temps d’evitar el gran desastre final. Podem canviar la societat per a fer-la més justa i humana. No ens agrada la seua societat ni la seua realitat, les quals ens imposen a diari des de fa tant de temps. I ara, pensem, és la nostra. A partir d’ara tenim l’oportunitat de demostrar i demostrar-nos que no estem vençuts i que continuem disposats a lluitar per a canviar i millorar les nostres vides. Ho hem de fer per nosaltres, per les generacions venidores i pel planeta sencer.
Si la crisi econòmica els serveix a ells com a excusa per a refermar el seu poder i revitalitzar el sistema capitalista reconvertint-nos en esclaus sense drets ni llibertats, que ens servisca a nosaltres com a excusa per a rebel·lar-nos, per a revoltar-nos i acabar, definitivament, amb aquest indigne capitalisme; perquè, realment –sí– estem molt indignats. Ara és la nostra!
