Què és el primer que li crida l’atenció?
Doncs, sens dubte, la seua llarga i formosa cabellera.
Compte, perquè el tema no és tan frívol i banal com podria semblar.
Quan una dona passeja el seu bonic cos pel carrer, l’home, sent un animal d’escassos recursos visuals com és, no té més remei que admirar i fixar-se en allò més cridaner de la femella. Que no són, inopinadament, la cara, el cul o les mamelles, sinó els llargs i bonics cabells.
Perquè heu de saber, amics meus, que els cabells femenins –i només els femenins– tenen una clara connotació de caire sexual.
La prova d’açò que afirme la trobarem fàcilment en l’estudi social dels costums humans.
Antigament, quan la dona –és a dir, la xiqueta– es convertia en persona adulta (si fa no fa, a l’edat que a hores d’ara es coneix com adolescència) deixava d’empresonar-se els cabells en trenetes i se’ls alliberava, ben solts, en tota la seua juvenil esplendor. L’objectiu era ben clar: atraure el mascle, cridar l’atenció d’un futur marit. Res més atraient i desitjable per a un home que la visió d’una tendra donzella de llargs i bells cabells.
Una vegada aconseguit el seu objectiu (“caçar” un home per a poder procrear) la dona, immediatament, es recollia els cabells en un monyo i ja no se’ls amollava fins a la nit, per a exclusiu i delitós ús del seu mascle.
Gosaríem dir –tot i semblar políticament incorrectíssims– que es podia comparar l’ús social dels cabells femenívols amb la pujada i baixada de bandera d’un taxi.
Així com, del carrer estant, la visió d’un taxi amb la seua bandera pujada o baixada ens indica d’immediat si el vehicle en qüestió és lliure o ocupat, la contemplació d’una dona amb els seus cabells solts o recollits ens indicarà si la dama en qüestió és, igualment, lliure o ocupada o, si més no, de quins són els seus propòsits.
Sortosament –o desastrosament per a alguns– la dona actual ha trencat amb la tirania de les antigues tradicions i hui és ben fàcil trobar-te pel carrer dones casades i amb fills amb els cabells tan ben cuidats i bonics com els de les antigues xiques fadrines.
Així que vet aquí el tarannà dels temps actuals: la dona moderna, alliberada sexualment, fomenta i alena, lloats siguen els déus, la promiscuïtat sexual.
Haurem d’agrair i lloar, doncs, aquesta presa de consciència del gènere femení de la que tan sols s’hi lliuren les edats més extremes… Però que molt extremes.
