Efectivament, hi vaig anar i vaig fruir bona cosa de l’àpat en un restaurant que un conegut m’havia recomanat. I després vingué allò que realment m’interessava. En el mateix indret que havia sopat em van parlar d’un lloc que estava de moda: la discoteca… pub… garito… o terrassa Jorjo i Perico… o Jorjo i Pepito o una cosa semblant que sonava a italià. No me’n recorde. I cap allà que me’n vaig anar. Per cert, aquest local, que pareixia una gegantesca i sorollosa masia de luxe, parava allà on Tarzan va perdre la gorreta. Redéu, em va costar Déu i ajut trobar-lo.
Hi vaig entrar després de ser retingut per un xicot amb corbata molt amable que no sé què m’explicava de la inconveniència d’accedir al recinte amb sabatilles esportives (ja veus tu, quines manies tenen alguns!) i quan ja em disposava a gaudir –lloats siguen els meus ulls– de les agradables panoràmiques eròtico-femenívoles, un gegant, també amb corbata i amb la pell més negra que un tió, va començar a increpar-me alguna cosa que no vaig entendre (tampoc li agradarien les meues sabatilles?). Sort que, aprofitant-me de la meua escassa estatura de cigronet de la Vall, vaig aconseguir escapolir-me entre les seues cames. Gegants a mi!
I llavors –ara sí–, voilà! Dotzenes, centenars, potser milers de xiques, xicones, xicotes, dones i donotes aparegueren davant dels meus meravellats ulls. Oh, déus, quanta bellesa! Oh, Zeus, quin goig per al meu cor famolenc d’amor! Femelles de totes les condicions i edats possibles. Altes, baixes, primes, grosses, velles (perdó, madures), joves i joveníssimes recorrien, saltaven i embellien aquell immens pati que semblava el lúdic harem del sultà de Bagdad.
Allò calia celebrar-ho. Així que em vaig dirigir –sempre vigilat per un exèrcit d’homenassos amb corbata i cara de pomes agres– cap a un taulell atapeït de begudes, on una gentil i somrient donzella –calma’t, cor, calma’t!– em va servir una fresca i apetitosa cervesa. 5 euros que em va demanar la xicota. “Epa! Cinc euros?”, li vaig preguntar esverat, “Només te n’he demanat una!”. La noia va seguir somrient com si li resultara graciós comprovar que un individu tan insignificant com jo, posseïra el do de la paraula. Jo vaig observar, neguitós, els xicots de la corbata que se m’anaven acostant de manera alarmant i vaig decidir fer allò que tots els savis i els filòsofs han aconsellat sempre: pegar a fugir (amb la cervesa i després d’haver pagat, és clar!).
Cap problema, però; la nit era jove i les femelles seguien ballant el pum-pum pam-pam de la música (eufemisme de porqueria sonora). Va passar el temps i finalment vaig haver de confessar-me allò que en realitat ja havia intuït des del principi: no vaig poder lligar (ni simpatitzar, ni acostar-me, ni tan sols fregar lleument) cap dona. Totes, invariablement, preferien la companyia de robusts i fornits galants que semblaven passejar-s’hi ufanosos com exhibint les seues formoses amants, àvides de sexe i begudes de 10 euros.
Jo, tossut de mena, vaig tornar a demanar una altra cervesa (adéu als meus darrers cinc euros!) i vaig seguir contemplant aquell espectacle de la València lúdica, nocturna, esbojarrada, coenta, alegre i mediterrània.
Més tard –no sé si uns quinze minuts o quinze segles després–, vaig acotar el cap i vaig decidir abandonar aquell foll indret. I tot i que no ho podria assegurar, juraria que en sortir, vaig ensopegar amb la mirada d’una jove d’ulls bellíssims i cabells rossos com el blat que em va somriure amb afecte. Un home d’1 metre 90 i cara de Schwartzenagger la va agafar per la cintura i em va mirar amb el mateix esguard que se sol dirigir als insectes inofensius. Jo vaig eixir a la humida nit valenciana. Centenars de cotxes aparcats pareixien mirar-me en silenci. Vaig agafar el meu vehicle i me’n vaig anar a casa.
Ni una sola de les vostres poncelles seran meues, però jo continuaré estimant aquesta impossible ciutat de coets, vanitats i amor a la vida. T’estime, València. Gràcies.
