Ens convertiren, doncs, en províncies submises i “fidels” i, amb tot, els Jaume, els Llorenç, les Maries i les Roses continuaren parlant als seus fills en la llengua que havien heretat dels seus pares i els seus avis. No sabien ni necessitaven fer-ho de cap altra manera.
Ho heu de saber, amics i companys meus: el veritable inici de la nostra fi com a poble, vingué, sobretot, amb el segle XX i l’escola pública. Perquè llavors vingueren els mestres castellans i digueren als xiquets valencians que quan aguaitaven per les finestres de casa, en realitat, estaven fent-ho “por las ventanas” i quan alçaven la vista i esguardaven aquella immensitat blava tan lluminosa i mediterrània, el que estaven mirant no era el cel, era el “cielo”. I aquells animals que lladraven pels carrers no eren gossos, eren “perros”. I els van informar, als xiquets, que deixaren de “hablar como los patanes y los labriegos” perquè havien de ser hòmens ben educats i de profit.
I així, els cavalls es convertiren en “caballos” i les taronges en “naranjas” i el blat en “trigo” i la Mare de Déu en la “Virgen”, etcètera, etcètera, etcètera.
I això no obstant, encara només era el principi de la nostra fi com a poble; perquè després vingué el cinema sonor i els valencians, atònits i bocabadats, contemplaren i escoltaren com els actors nord-americans o francesos parlaven en el “noble y recio castellano de Burgos o Valladolid”. I més tard aplegà ràdio, que ens explicà ben explicats el temps i les notícies de Madrid i la seua perifèria.
Però aquesta infàmia que estic contant encara podia empitjorar i empitjorà. Així, esclatà com un fong farcit d’ira i prepotència la dictadura de Primo de Rivera. I en acabant la dictadura de Francisco Franco. I ens ensenyaren paraules tan boniques i plenes de dignitat com “patria”, “nación”, “Caudillo”, “Imperio”, “Dios”, “España”, “España”, “España”…
Perquè els valencians i els catalans i els mallorquins i els bascos i els gallecs havíem de ser bons patriotes i parlar la llengua de Castella, l’espanyol.
I després vingué la televisió, i les xiquetes i els xiquets valencians aprengueren a jugar, a plorar i a riure’s en castellà. I els llibres en les llibreries eren tots en castellà i els periòdics i les revistes i les senyals de trànsit. I els Jaume i els Llorenç o els Miquel o els Batiste o les Maries o les Roses ara eren Jaime, Lorenzo, Miguel, Bautista, María o Rosa.
I els habitants de les grans ciutats valencianes ja no parlaven com “los patanes o los labriegos”, sinó que ho feien en el mateix idioma civilitzat i culte que els militars, els jutges, els retors, els rics i els polítics.
Sí, aquelles mateixes grans ciutats que a principis dels segle XX eren quasi majoritàriament i aclaparadora valencianoparlants. Qui se’n recorda d’això?
No, no ningú. Ara contemplem aquest panorama tan “normal” i sembla tot el fruit d’una evolució lenta i harmoniosa, com si la cosa haguera succeït perquè era natural que succeïra; i així, amics i amigues, ens oblidem de tots els militars, els jutges, els retors, els rics i els polítics que possibilitaren tota aquesta evolució “natural” de les espècies on sempre guanya el més fort i perd el més dèbil i ignorant.
I aquesta, amics i companys meus, és la història d’una infàmia que volia relatar-vos.
La pregunta ara és: Serem capaços de recuperar la nostra llengua i la nostra cultura? Serem capaços de recuperar la nostra dignitat perduda a mans d’exèrcits i polítics i amb la culpable connivència o complicitat d’alguns, molts, dels nostres?
