Bo, doncs el cas és que la visió amb una certa profunditat de la programació televisiva dels canals de l’Estat i els mitjans afins —que són gairebé tots— m’ha permés fer-me una idea supose que ben aproximada del panorama actual televisiu.
Així, m’han copsat un reguitzell d’elements que, si no sorprenents, em semblen almenys patètics i gairebé indignants. Com ara, aquestes quatre particularitats que tot seguit remarcaré i que semblen centrar tota la missatgeria publicitària de l’actual televisió hispànica: l’omnipresent marca Espanya i l’espanyol que com tothom sap hom parla en tot el món mundial i part de la galàxia exterior. A tota hora en parlen. Les eñes m’acaçaven per tota la cambra de l’hospital. Per descomptat que ja sabem que això no és per nacionalisme o patriotisme, com fan eixos desagraïts bascos i catalans. Llavors què és? Onanisme? Narcisisme? Ganes de fer la guitza? Avorriment?
Un altre element que hi he percebut és el de l’alegre i sacrosanta proliferació de misses i d’altres beateries. Anava jo, tot distret i feliç, fent zapping amb tota la innocència del món i a penes m’encantava, plof! Un retorot més mudat que un rei borbònic m’eixia recordant-nos com de mortals i pecadors som i com de ple és l’infern de rojos, maçons, separatistes i afeccionats al sexe demoníac. Vaja, hi havia moments que havia de ruixar tota l’habitació de l’hospital amb un perfumador de les selves verges per tal de llevar l’olor d’encens; el tercer element televisiu colpidor va ser descobrir que no sé per quins set sous, molt sovint pareixien parlar-hi de bous, places i toreros. Que si l’art, que si la fiesta nacional… Una altra reivindicació patriòtica? O és una simple i sincera declaració d’amor a aquests animals? Vull dir als animals amb banyes; als de dos potes, no… o no tant.
I per descomptat, el quart element —tot i que aquest era més que previsible i ja el pressuposava— era l’absoluta i total apologia del president del Govern Mariano Rajoy i el seu PPartit. Naturalment, ací entren el paradís meravellós econòmic on ens han ficat (Rajoy al País de les Meravelles?), la lluita constant i heroica contra els enemics de la pàtria (a saber, els socialistes i la seua corrupció, Podemos i la dictadura de Veneçuela i els independentistes catalans i bascos), la seua recuperació econòmica i espiritual i les interrupcions de la programació del canal de notícies per a retransmetre amb tota la humilitat i modèstia del món els mítings en directe i sencerets de l’inefable i ínclit Primer Ministre. Quin posat! Quina diligència! Quina amabilitat i sacrifici pel proïsme!
A banda de tot aquest reguitzell d’elements que caracteritza la televisió de la que podríem qualificar Nova Era (nacional-catòlica i falangista de las JONS?), no cal ni aclarir que el que realment ompli tota la programació de forma aclaparadora i una mica esclafadora és l’anomenat món de l’esport. Forma curiosa de nom per a un negoci multimilionari que serveix, sembla, per a enriquir desmesuradament a alguns i idiotitzar definitivament a molts (jugadors podrits de diners inclosos). Money is money i l’espectacle és l’espectacle. De què em sona això? Ah, sí! El pa i el circ dels antics romans.
Això és, en definitiva, el que he decidit anomenar Nou NODO del PP que tant s’assembla als que es feien en temps del dictador Francisco Franco —si n’excloem la dèria per inaugurar pantans— i que a hores d’ara, a banda d’emfasitzar les proeses del nou règim, serveix per a inaugurar noves línies ferroviàries de l’AVE i remembrar-nos que la desocupació és una lacra heretada del règim bolxevic de Zapatero que ha estat afortunadament superada. Ara tot són somriures i joia, l’economia cada volta va millor i Europa ens mira amb admiració i fins i tot enveja.
Per sort per al meu organisme, aviat em donaren l’alta i desaparegueren els alts riscos a què m’exposava de contraure alguna nova al·lèrgia relacionada amb la pell, el cervell o els intestins. Només em faltava això!
