No podia ser de cap altra manera, al capdavall, part de la prosperitat del País Valencià – d’aquell increïble miracle econòmic, deien els més agosarats, fa uns anys– es basa en la faena d’aquestes persones.
Sí, ho podem dir ben fort: les treballadores dels magatzems de taronges són un model que hauria de ser un exemple a seguir per tota la classe proletària.
Potser elles són un mirall on es reflecteix el faener i infatigable tarannà valencià.
Elles cobren menys que els seus companys masculins, però no importa, no per això treballen menys, ni en perden les ganes.
Aquestes dones fan més hores que un rellotge, i és el mateix que siga en diumenge o en qualsevol dia festiu; però no per això perden la seua encomanadissa alegria de viure. I això que molt possiblement, en arribar a casa (Home Sweet Home), els esperen més faenes d’aquelles que solen anomenar domèstiques. Oh, Déu meu, quanta eufòria! Quanta vitalitat!
Naturalment, tampoc tenen dret a vacances ni festivitats pagades, ni pagues extres; però realment –gosaríem aventurar– algun treballador necessita passar-se un mes, avorrit i desficiós, sense pegar-ne un brot i gastant-se tots els diners que ha guanyat? Solament els esperits indolents i viciosos poden pensar en barbaritats com aquestes.
Imatge de 1925 del Magatzem de Ribera, amb les vies.
Les treballadores dels magatzems de taronges, podem assegurar, pràcticament no gaudeixen de cap dret laboral, i si gosen –ai, quines males i revolucionàries idees!– reivindicar alguna millora salarial o cosa semblant, tenen les hores comptades en el seu lloc de treball.
No podem consentir que el llibertinatge i el comunisme anarquista s’escampen per aquestes terres de pau, felicitat i ordre.
Moltes d’aquestes dones pateixen de dolences físiques o psíquiques. Cap problema, però, no hi ha cap impertinent malaltia que no puga ser dissimulada per un bon ansiolític, antidepressiu o analgèsic… almenys temporalment.
Efectivament, el món dels magatzems citrícoles és així d’al·lucinant i anacrònic. És com un viatge a l’Europa de les primeries de la Revolució Industrial, quan els bons i fidels proletaris encara no havien estat contaminats per les pernicioses idees de jueus, marxistes ni revolucionaris socialistes.
Hem de reconèixer, però, que també tot açò té el seu encant –sobretot per als propietaris d’aquests comerços. Ha de ser tan encantador guanyar diners sense haver d’enfrontar-se, contínuament, a sindicalistes marejadors i impertinents!
Així doncs, conclourem amb un impossible prec: Llaor a totes les dones treballadores d’aquest país. Que els déus els donen conhort i les ajuden a eixugar les llàgrimes de dolor que amaguen els seus cors.
I ara, fora bromes: maleïda siga la societat que tolera tals injustícies. Visca la dona treballadora!
