El meu company de màquina, colombià ell, el va contemplar durant uns instants en silenci i, finalment, em va comentar que aquell home li recordava els ranxers dels antics westerns quan, de dalt dels seus cavall estant, s’aturaven en un puig o tossal per tal de contemplar millor els seus dominis, les seues propietats de dotzenes i dotzenes d’hectàrees. La fàbrica –i nosaltres, és clar– érem part dels seus dominis. Nosaltres érem com les vaques pertanyents als ramaders del Far West nord-americà.
Llavors, vaig fitar el meu company i li vaig dir, sorneguer: “Eixe, amic meu, és el culpable de tot el que ens passa”. Ell va acabar d’arreglar un tub de 2 metres i mig de llargària que acabava d’escopir-nos la màquina i em va contestar amb el seu valencià de suau accent colombià: “Vols dir que ell té la culpa que no arribe mai a final de mes?”. “Yes Sir, of course. Ell i només ell és el responsable del nostre esquifit i ridícul sou”. “És una mala persona, eh?”, em va comentar amb la típica sorna dels habitants de Cali. “És, sobretot, una persona rica”, vaig sentenciar jo, mentre dipositava amb admirable destresa un altre tub. “En realitat, jo crec que és un home bondadós”, vaig prosseguir tot agosarat, “és veritat que ens paga ben poquet per aquesta feina tan dura, però ho fa pel nostre bé”. El meu col·lega em va observar amb cara d’incredulitat mentre, en la llunyania, l’home mudat pareixia mirar-nos com si pressentira alguna confabulació contra la seua persona i les seues vaques…, vull dir les seues propietats. “Sí”, vaig continuar jo, “estic plenament convençut que solament la bonhomia de cor i, tal vegada, uns ferms principis ètics i morals, són la causa principal que aquest home –aquest sant baró, anava a dir– decidisca, probablement molt a desgrat seu, reduir el nostre sou fins al mínim possible”. “No em digues això”, em va comentar el meu company tot intentant reprimir un moviment estomacal que no sé si seria produït per un estossec o per un atac d’hilaritat. “Com de costum, la moral serà el principal enemic de la classe treballadora?”. “No, escolta’m bé”, li vaig replicar mentre el nostre ranxer, vull dir, el nostre amo i senyor observava no sé si amb admiració o amb perplexitat la perfecció de forma dels tubs que hi havia als palets emmagatzemats. Els consideraria com un símbol fàl·lic de la seua perfecció espiritual? De reüll, però, crec que seguia esguardant-nos. “Ell, com a home instruït que és i ha de ser coneix massa bé les limitacions i els defectes de l’ésser humà i, per tant, sap massa bé que els diners són perniciosos i corrompen l’ànima de la classe proletària. Ens ho gastem tot en alcohol, drogues i sexe. Així doncs, pregunte jo”, vaig dir mentre, efectivament preguntava jo, “per què volem tants diners, per què?”. El colombià va deixar perdre el seu esguard en l’infinit com si calculara la distància insalvable entre un abisme i el paradís i no em va contestar. “No em respons, veritat? Però la resposta sí que la sap aquell home, aquell gran home. Nosaltres amb diners faríem malbé la nostra salut i portaríem la dissort, la disbauxa i la perdició a les nostres famílies, mentre que ell, gràcies a la fortuna que trau de la nostra suor, la nostra sang i la nostra llibertat, escampa pertot arreu progrés, felicitat i luxes incomparables de tan bells.
Vet aquí la clau de l’assumpte: el capitalisme és bo perquè ens salva als treballadors, tan incultes, tan bròfecs i tan estults, de nosaltres mateixos. Gràcies, bon home”, vaig exclamar tot assenyalant l’home de trage i corbata. Ell, per un segon, va fixar la seua mirada en mi –realment s’assemblava a Johnn Wayne– i, després, se’n va anar. L’últim que degué sentir foren les nostres rialles, no sé si bovines o sanes de proletaris feliços.
