Amb el mateix document en separa una línia bastant generosa i de la butxaca de la seua camisa agafa un tubet de color daurat. Se’l posa en un nariu i aspira amb força tota la ratlla de cocaïna.
En Marc, mentre es frega amb fruïció el nas, mira amb interés el sostre, tot i que en realitat no hi veu res.
Esguarda de fit l’espill i observa amb atenció la imatge que hi reflecteix. El xicot de l’altra part del mirall, alt i prim, té els ulls redons com rodes de camió i les pupil·les grosses de felicitat.
En Marc torna a eixir a la pista de ball de la discoteca, es dirigeix al taulell del bar on demana un whisky amb poc de gel, per favor, i observa els centenars de joves que entre una espessa boira de fum ballen un ritme repetitiu i salvatge.
El Marc, de sobte, s’adona que està parlant amb algú, el nom del qual no pot recordar, com si foren grans i inseparables amics de tota la vida.
S’acaba el whisky i en demana un altre. No pot parar de beure, no pot parar de parlar ni de moure’s.
Finalment, es dirigeix al centre de la pista i es posa a ballar al costat d’una colla de xiques que pareixen prendre’s molt seriosament això del ball. Marc somriu d’una manera un xic ximple. Tanca els ulls per un moment i exclama a tota veu: “Que gran sóc! Que gran sóc!”.
El ritme de la música és frenètic i la felicitat immensa.
Marc somriu i pensa que prompte haurà de tornar al lavabo, la vida és una cosa tan gran que quasi li fa por.
