Darrerament, i tal com va sent habitual tots els estius, m’he passat dos mesos vivint, per motius laborals, a Occitània, o el sud de França, que és com sol anomenar la gent aquest racó meridional de la geografia europea. Concretament, a la localitat de Saint-Gilles, o Sant Geli (departament del Gard), situada a 18 quilòmetres al sud de la ciutat de Nîmes a les portes del Parc Natural de la Camarga, ben a prop de la desembocadura del riu Roine i de les poblacions d’Arles, Avinyó i Montpeller. Tot un goig! Terra de joglars, trobadors, càtars i mosquits ferotges àvids de sang humana i amb una mala llet més impressionant i enlluernadora que tota la ‘grandeur’ i la ‘gloire’ de la cultura francòfona.
Allí m’he avesat al fet que els meus col·legues, coneguts o més apropats m’anomenen “l’espagnol”. Cosa que, tot i no poder discutir, si ens atenim al que diuen els meus documents d’identitat, no deixa de sorprendre’m.
Quan m’anomenen amb aquest gentilici, generalment no solc fer gaire cas i continue amb els meus quefers siguen els que siguen.
Però, en els últims jorns de romandre en terres del Llenguadoc (la meua estada va finalitzar fa unes poques setmanes), em va pegar –potser per allò de voler parlar de quelcom que se sortira de la rutina i fer petar la conversa– per respondre amb una certa gosadia i, tal vegada, una mica de desvergonyiment.
“Espanyol? Jo sóc valencià, amics”, els deia amb posat divertit i un poc irònic. “I bé, doncs”, em responien, a vegades, els meus interlocutors: “Què, per ventura, no és el mateix? Què València no és una part intrínseca i inseparable del territori i la cultura espanyols?”. Jo, després d’estossegar una mica davant la contundència d’unes preguntes que, en realitat, pretenien ser asseveracions, els observava amb deteniment (la seua procedència geogràfica podia ser ben bé Algèria, el Marroc, Portugal, Espanya o, fins i tot –Olalà!–, la mateixa, grandiosa i eterna França), em llançava –no sé si agosarat, temerari, radical, lliure o, simplement, avorrit i desficiós– a fer una de les meues diatribes o disquisicions a les quals els meus companys de faena i fatigues ja estaven acostumats.
“A veure, valents; si ser espanyol, per a vosaltres, és haver nascut dins del territori polític i geogràfic que solem anomenar Espanya i posseir, per tant, els documents, els drets i les obligacions a què, com a tals, t’obliguen les lleis d’aquest Estat ubicat a la major part de les terres que abasten la península Ibèrica, jo, sense cap mena de dubte, sóc espanyol. És un fet irrefutable que ningú no pot negar.
Però, si ser espanyol, i pareu ara bé les orelles” –i ara, efectivament, paraven, sobtadament interessats en un tema tan inopinadament apassionant per a ells, orelles, ulls, nassos, boques, pestanyes i qualsevol part de la seua anatomia corporal i mental, disposats a no perdre’s ni un bocinet dels meus mots–, “és haver-se criat i parlar des de, si fa no fa, el teu naixement, l’idioma espanyol o, si ens atenim al seu nom històric i original de llengua castellana, aleshores no tindrem més remei que posar en dubte la meua veritable nacionalitat, car ni vaig ser educat, a ma casa i als carrers del meu poble, en aquesta llengua, ni aquest és l’idioma original o històric de la meua terra”.
Diguem-ho clar, doncs, d’una vegada, la llengua històricament tradicional i pròpia dels valencians no és el castellà, és a dir, l’espanyol, sinó com qualsevol persona amb uns mínims coneixements de la nostra història i cultura ha de saber, el català, conegut també popularment com valencià, el català del País Valencià en la seua variant occidental del sud.
Així doncs, m’atrevesc a afirmar –tot i exposar-me a una allau de recriminacions, matisacions, negacions acalorades i fins i tot insults, tant per part dels habitants de l’Espanya única, inseparable, intrencable, grande i libre com dels meus “compatriotes” lingüístics, històrics i culturals– que jo ni sóc espanyol ni em sent com a tal.
Vet aquí el fons de la qüestió, una qüestió que, en realitat, posseeix una lògica lingüística i històrica aclaparadora i, qui tinga ulls per a llegir i orelles (i ganes) per a escoltar que pare atenció a les meues paraules:
No sóc espanyol perquè no sóc castellà (no he cregut mai en aqueix “invent” fals i trampós de l’Espanya plural, democràtica i multicultural). Sóc, em sent i em sé català perquè sóc valencià i ben orgullós i ufanós em sent per ser-ho.
Aquesta és la meua opinió i el meu sentir, tan dignes, respectables i qüestionables com els de qualsevulla. I, els seguidors de les seleccions nacionals de futbol i de bàsquet o dels tennistes i corredors de cotxes amb les seues banderoles taurines que pensen i s’emprenyen tot el que vulguen que ben dignes, respectables i qüestionables ho deuen ser també. Per tant, ‘Je ne suis pas espagnol!’ ‘Yo no soy español!’ No sóc espanyol! Sóc català, és a dir, valencià. I de soca-rel!
