Tal vegada per això, alguna volta m’he sentit temptat a visionar aquestes telenovel·les, generalment d’origen sud-americà, que solen ser tan infinites com el nombre d’estreles de l’univers.
La curiositat pot ser morbosa i fins i tot perillosa, però he de confessar que mai he pogut aguantar més dos minuts seguits davant d’un d’aquests fulletons sentimentals (el meu rècord és d’1 minut i quaranta-set segons), ja que immediatament he sentit unes irreprimibles ganes de pegar a fugir com si m’acaçara el bou i prendre una mica d’aire fresc.
Tot i això, l’observació continuada de petits fragments d’aquests capítols al llarg dels anys, ha acabat donant-me –jo crec– una idea ben aproximada d’aquestes sèries que la gent sol anomenar “culebrones”.
Si deixem a banda els trets més destacables i cridaners d’aquests telefilms com són la mediocritat exagerada i exacerbant dels seus actors o la total mancança de ritme i coherència narrativa, direm que allò que em pareix més remarcable és que ací sempre primen les presses i l’anar directe al gra. El públic consumidor de les telenovel·les –majoritàriment femení– vol sentiments, conflictes de parella, romanticisme i amor, i això és exactament el que se li dóna: sentimentalisme pur i dur. No calen ni profunditzacions psicològiques, ni complicacions argumentals, ni sexe, ni res que puga enterbolir o distraure el consumidor. Els seus personatges seran plans i fàcils d’identificar: l’heroïna, l’heroi, el miserable, la malvada, el graciós, l’amiga fidel… probablement per tot això, a molts, aquestes pel·lícules ens semblen falses, artificioses i obscenes. L’ocultament de part de la realitat (la psicologia, el sexe, etc.) sempre és obscé.
I curiosament, ara m’agradaria comentar una similitud –que a molts potser els pareixerà sorprenent– entre els “culebrons” i les pel·lícules anomenades pornogràfiques. He de confessar ara, que en aquest cas, sí que he sigut capaç de visionar pel·lícules senceres. Què hi farem!
Les pel·lícules porno, també protagonitzades per actors generalment mediocres, solen prescindir de qualsevol argument o ritme narratiu que puga entrebancar el seu objectiu: anar directe al gra. No cal amor, ni erotisme ni complicacions psicològiques o filosòfiques. El seu públic –majoritàriament masculí– vol sexe i això és exactament el que se li dóna: sexe pur i dur. Potser per això la pornografia a molts els pareix obscena, falsa i artificiosa.
Heus ací dos gèneres aparentment diferents d’aquests temps de presses i banalitats que ens ha tocat viure. Pornografia i “culebrons”: dues cares, inopinadament, de la mateixa moneda.
