De colp i volta, allí tenia a poques passes del meu nas tota la força i les arrels d’un país, d’una terra que malgrat tot, es nega a morir. Allò era com veure-hi desfilar la nostra ànima, el nostre esperit, amb tot el bo i roí que tenim i sentim des de fa ja segles. Saragüells, haques i tartanes; llegons, aixades i corbelles; garrofers, argelagues i cepell. Tot el País Valencià, Regne o com vulguem anomenar la nostra terra semblava haver-hi reviscolat en forma de música, la nostra música. Quasi em va estranyar no veure-hi els nostres avantpassats passejant-se per damunt l’escenari i mirant de fit a fit els nostre ulls com per a retraure’ns alguna cosa. Llauradors, pescadors i roders; fusters, ferrers o manyans.
De colp i volta vaig tindre la sensació −gairebé anava a dir la certesa− que en algun moment de la nostra història recent vam errar el nostre viarany, o com se sol dir més grollerament i vulgar −i perdoneu-me la contundència− , la vam cagar.
Per una banda, van obrir les portes a un turisme àvid de sol i preus barats (cosa que, com ja sabem, va propiciar l’urbanisme salvatge que ha fet malbé gran part de les nostres costes) i, per altra banda, es va fomentar una petita indústria que va fer arribar ingents quantitats de gent vinguda de fora que no sols no es va sentir mai d’ací, sinó que va voler imposar-hi el seu diguem-ne tarannà (viatgeu per les zones industrials del Vinalopó o de l’Horta de València i sabreu de què parle). No vull condemnar, però, per complet aquests nouvinguts, car en certa manera, ells tot just foren l’eina que utilitzà el règim per als seus propòsits, entre els quals, esborrar-nos del mapa i convertir-nos −encara més− en un poble submís disposat a continuar ofrenant noves glòries a la castellaníssima Espanya.
Tampoc no seria just, deixar de remarcar que tot açò que esmente fou conseqüència de les accions d’un règim franquista que intentava fer-se un llavat d’imatge de cara a l’acceptació de les diferents economies occidentals.
En tot cas, però, s’optà per bandejar les nostres essències més pregones (cosa que no van fer per exemple bascos i catalans) a canvi d’un progrés culturalment tercermundista. I tot això empitjorà ostensiblement amb l’arribada al poder de la Generalitat Valenciana del PP. Diners, ostentació, luxe i balafiament sense contemplacions. Els néts de Franco van demostrar que els seus avis eren uns simples aficionats.
En aquesta llegenda, un mag o alquimista anomenat Faust pacta amb el diable −Mefistòfil− cedir-li la seua ànima a canvi de coneixement, en el sentit més filosòfic i científic del terme.
En el cas nostre, podríem dir que en un moment determinat vam pactar amb el diable cedir-li la nostra ànima (o les nostres arrels, o la nostra essència) a canvi de quelcom més substancial, a canvi de progrés.
I així tenim ara que hem perdut la nostra ànima i damunt la cosa ha funcionat tan malament que també hem perdut el progrés que tant desitjàvem per a nosaltres i els nostres fills. Desocupació, crisi, mals averanys. Heus ací l’únic que hem assolit. Ni ànima ni progrés ens queden. Valia la pena? Hem sigut uns profitosos i per això Mefistòfil ens ha castigat? Ja em sembla sentir les seues rialles eixordadores. Però, i ara què?
I allà eren el Pep Gimeno i el Miquel Gil, en la Casa de la Cultura de la Vall, dient-nos-ho ben clar i en valencià: borinots, sou uns borinots i no teníeu dret a fer això. Ni pels vostres avantpassat ni pels vostres descendents. Ho heu destruït tot.
La bona qüestió ara és, encara estem a temps de recuperar tot allò que hem perdut? Tindrem una segona oportunitat? Haurem aprés la lliçó? El temps ho dirà. De moment encara ens queda la música que gent tan valuosa i imprescindible com Pep Gimeno i Miquel Gil ens regalen. Gràcies, amics!
